Dos és el començament del final

-Fuig d'aquí, desgraciat!
Ho havia exclamat sense rancúnia però de ràbia li queien paraules dolentes. Fuig d'aquí, fuig, que terra és meva i no pots pujar.
 

 

Bula era dona solitària a la cinglera perquè ho havia demanat. Ningú no li retreia ni tingué por de les proves. Bula menjava arrels i fruita, vivia amb els animals, a les Muntanyes de les Cabres, on el vent era company. Avall, les terres enfangades del darrer dil.luvi universal. Amunt, només els corbs i aligots, i la lluna protectora de les dames.

Bula era l'endevina, curandera i germana de la gent que vivia al pla. Coneixia cada cara i sabia les famílies. Aquell home no era d'ells.

-Vinc a dir-te que tinc mal.
Compassió existeixes. Caritat m'has fet parar. Bula el mira però no veu l'alè negre dels malalts.
Sí: al cap.
 
 

<
<<