Bula li oferí la mà. Va seure, panteixant, damunt la roca:
-Hi ha estones que em torno boig. Un esperit viu en mi i a voltes m'enreda.
-El noto. És el drac.

I sense dir més va marxar. Va seure al banc, sota el Roure Blau, i esperà. Esperà que creixés la lluna, que l'home es despertés i es fes al bosc i les seves bèsties. Matins i tardes fins quart creixent. Llavors, ell se li acostà.

 
 
 
 
 
 
 

<
<<