Arraulida en una finestra del monestir en runes, es mirava l’aigua. Queia la tarda i, des d’allà dalt, les ones semblaven els mateixos diamants que veié Acfred, mil anys abans. Lluny la remor de gent estranya que visitava el monument, Flor imaginava resos passats mentre aferrava la roca freda que bruixeries i terratrèmols no feren caure. Al seu cap tendre xiulava un vent que la portava, com psicodèlia, pels camins bojos d’una història mai tancada. Ermetriu d’ulls-guspira, els benets i jesuïtes, antics cultes megalítics, guerres bojes de germans, misses negres, brillaven en l’espiral que li examplava fins l’infinit la ment oberta. Els ulls fixos en les guspires que treia el sol, estat hipnòtic. Flor s’aixeca de la finestra i s’atanssa al penyassegat. Només un pas.
L'any 1767, amb l'expulsió dels jesuïtes del país, el govern s'incauta Casserres i el ven al negociant de Barcelona, Josep Guillermí. És terra rica en carbó vegetal. Al cap de pocs mesos, el propietari rodenc Pau Pla i Llafrenca compra el monestir a Guillermí. El bisbe de Vic, Antoni Manuel de Haltalejo, decreta immediatament que s'hi celebri missa cada diumenge. Tot i que l’església pot disposar de l’edifici, la propietat resta en mans de Pau Pla i, encara que, l’any 1895, el bisbe Morgades intenta, endebades, demostrar la seva potestat sobre l'església, el bisbat de Vic no n’aconseguirà mai la propietat. Així, el 1904, el vicari general de Vic escriu que "per decret de visita no es pot donar culte al sant Infant ni a altres relíquies que hi ha a Casserres per estar mancades de documents que provin la seva autenticitat". El monestir deixa de ser sagrat.
Però no perd l'encant. El primer arquitecte conegut que s'enamora de la destresa de construcció de Sant Pere de Casserres és Josep M. Pericas, que escriurà: "L'efecte d'aquella iglesia grandiosa al mig d'una soletat y d'un silenci solament interromputs per l'apagat remoreig de l'aigua, ab ses voltes magnífiques y espayoses no pot pas explicarse". L'any 1934, el bisbe de Vic i Ramon de Vilanova, comte de Vilanova, creen un patronat que es proposa reconstruir Sant Pere de Casserres, declarat monument històric artístic l'any 1931, i encarreguen la feina a Pericas. En aquests temps, el monestir es diu Mas Casserres i no hi ha monjos sinó pagesos. "Els pobres masovers, cuinen, menjen y dormen a l'iglesia", escriu Pericas. Les vaques ocupen l'antic refectori i al claustre passejen les gallines.
Mentre espera l'ordre de començar la reconstrucció, que no arribarà mai (el 1936 comença la Guerra Civil), Pericas volta pel monestir i hi troba una campana del segle XV: "Porta les imatjes de Sant Jordi y de la Verge, y al seu voltant s'hi desenrotlla l'abecedari gòtich. El simbolisme que això pugui tenir m'es desconegut y no crech que se'n trobin gaires exemples". Però el descobriment més interessant és un pergamí: "Entre els poc ojectes antichs que s'han trobat a Sant Pere de Casserres citaré una capseta ab relíquies, treta de l'altar lateral de la dreta (...). La capseta és de vidre, y conté, junt ab les reliquies, un pergamí de mitg pam en quadro". Diu: "Audi israel dominus deus tuus dominus unus est. Non abedis deos alienos coram me. Non facies tibi sculptile neque omnem similitudinem que est in celo desuper, et que in terra deorsum, et eorum que sunt in aquis, memeto in die sabbati santifices, honora patrem tuum et matrem et eris longevus super terram, non occidens, non mecaberis, no furtum facies, non loqueris contra proximum falsum testimonium, non concupisces rem proximi tui. Inicium sancti evangelii secundum matheusm, liber generationis ihu (Jesu) xpi (Christi) filii David filii abraam, et reliqua. Initium efangelii ihu. xpi. filii dei sicut scriptum est in malachis propheta et reliquia. Inicium sancti evangelii secundum lucham. Fuit in diebus herodis regis et reliqua. Inicium sancti evangelii secundum iohannem, iu principio era verbum et reliqua". La llatinada es composa dels deu manaments i els inicis dels quatre evangelis. Avui, però, el pergamí resta desaparegut.
El poc que s’ha pogut conservar del monestir és al Museu Episcopal de Vic. Segons l'inventari de Catalunya Romànica, hi ha cinc capitells del claustre, esculpits amb motius geomètrics i vegetals típics del primer romànic. També una pedra d'altar, de marbre blanc, paleocristiana: "La seva forma rectangular és la més estesa entre els segles IV i VI per tota la Mediterrània cristiana i l'adriàtica". Dels objectes que devien omplir l'església, queda un reliquiari de vidre, dues ampolles, una de vidre mitjaval català i una altra de ferro -servien per a guardar relíquies o bé un oli sagrat, tret de les llànties que cremaven a Jerusalem, a les tombes dels màrtirs-; i una peça de coure, possiblement un canelobre, feta als tallers de Llemotges els segles XII o XIII. També es conserven fragments de pintures murals que decoraven l'església. L'única figura humana pintada és la representació d'una Mare de Déu, la Maiestas Domini, amb una toca cenyida al cap i una creueta al front que fan pensar en les Maries bizantines (segles XII-XIII). La pintura devia ser en un dels dos altars laterals, dedicat a la Verge. La resta de frescos imiten formes vegetals i geomètriques, centres concèntrics i mandales. Queden ja perduts per a la història els objectes fantàstics que cita en una antiga llista de propietats de Sant Pere el vicari general del bisbat, Segimon Ferreres: "Pedres emprades pel martiri de Sant Esteve, una dent penjada en una cadena de plata, un vas amb un cabell i llet de la Verge...".
Després de la guerra, el 1952, un altre arquitecte somiarà amb restaurar Sant Pere de Casserres: Camil Pallàs, marit de la propietària del monestir. "Va portar 57.000 teules des de baix, a Sau, fins a Sant Pere. Amb mules! Les obres van durar deu anys. Ho vam netejar tot, feia fàstic, estava ple de runa. Va refer les naus de l'església, que havien caigut amb els terratrèmols, i va restaurar la presó. Saps quan ens van pagar, a Madrid? 240.000 pessetes. Amb allò, no feies res. Després, s'hi va interessar la Generalitat i el meu marit va començar els negocis per vendre el monestir. Al final, l'any 1992, ho va comprar el Consell Comarcal d'Osona. Nosaltres només hi vam posar una condició: que ho arreglessin", diu l’avui vídua de Camil Pallàs.
Un cop seu el monestir, el Consell Comarcal n’encarrega la restauració a l'últim arquitecte -de moment- enamorat de Sant Pere de Casserres: Joan Albert Adell, ex-cap de la Secció d'Inspecció Tècnica del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, expert en Casserres molt abans que l'anessin a buscar. Adell estudia el monestir durant anys, dibuixa els plànols, regira documents i fotografies antigues, fins que, el 1994, comencen les obres, que acaben el 1997. Durant la restauració, s’ha fet nou el paviment de tot el conjunt amb un material que s’assembla a la calç originària: el formigó; s’han refet les parets i finestres falses i s’ha recuperat l’antiga porta d’entrada. L’objectiu, segons Adell, era que "que el visitant pugui entendre com vivia un monjo al segle XI i que el monestir s'expliqui per ell mateix".