->>>>Marianna Trias i Joan Escuder van caminar hores fins arribar a les palanques de Casserres. Ja hi eren Na Puig de Rajols i altres dones, alguna bella, que omplien el perol d’herbes. Un home fosc, el Monjo Vell, amb un tambor petit a les mans, se’ls acostà i parlà a Joan.
-Faràs musica, tu també?
-La que volgueu.
-Ara vindrà el pastor amb el flaviol i ja veureu com la ballarem.
Quan sortí la lluna, rodona, el beuratge era tebi i de massa bon gust. En Joan, el bandoler, lloctinent de Trucafort, amic personal del Fadrí de Sau, passà la nit amb un vel als ulls i somrís de pau, tot mirant les dones i el seu vibrar. Al seu costat, el monjo negre resplendia com estrella i els arbres vells semblaven parlar. Quan l’endemà despertés, el cant dels grills i la dolçor de l’oratge li rebotarien al cap com mil campanes. Ressaca de màgia.
L'any 1277 del naixement de nostre senyor, set monjos viuen a Sant Pere. El visitador de Cluny -un delegat de França, que ve a cobrar les rendes i vigilar com funciona tot- arriba a Casserres de bon matí i descobreix que no s'hi celebra la missa que correspon a aquesta hora del dia. El visitador porta una queixa per al prior: Cluny ha sabut que el monestir deu 300 lliures barceloneses. Però el prior no viu al monestir: Guillem de Puiggalí només frueix de les rendes i contrau deutes. "El fet de dependre de Cluny, feu restar Sant Pere de Casserres al marge de la Congregació Claustral Benedictina (fundada el 1219) dels monestirs catalans, cosa que feu precipitar la seva decadència, puix que els visitadors de la casa mare francesa venien de tard en tard i es cuidaven poc del seu redreçament", explica Antoni Pladevall.
L'any 1310, un fosc personatge, Ramon Ruffi, s'ha apoderat del monestir gràcies a unes "falses lletres". L'espavilat Ramon convenç els monjos que és un enviat de Cluny per ser el prior de Sant Pere... fins que arriba el visitador i descobreix la martingala. Han pujat els deutes. No es celebren misses. El monestir està en molt mal estat i hi entra la pluja. Per acabar-ho d’arreglar, Cluny s’inventa la figura del prior comendatari, autoritzat legalment a cobrar i administrar les rendes del monestir sense estar obligat a viure-hi. El primer comendatari de Sant Pere, l’any 1376 segons uns historiadors i el 1390 segons altres, serà, precisament, un personatge inquietant: Pere de Lluna, futur Papa Benet XIII i heretge Papa Lluna, amic dels Cardona. Nascut a Illeca, a l'Aragó, el 1328, Pere de Lluna va ser un prohom del seu temps, amb gran personalitat i influència. Un cop mort Climent VII, el 1394, va ser escollit Papa a Avinyó. Els romans no ho van acceptar i, després de moltes intrigues, aconseguiren refutar la seva nominació, que ell sempre mantingué com a Papa Lluna. Sánchez Dragó en fa una descripció màgica: "Organitza un baluart a la platja encantada de Peníscola (perquè) sap que el rei Martí, parent i pupil seu, mai gosarà desnonar-lo. I menys tractant-se del numinós castell templari on el rebel col.loca el seu soli (...). Encara avui es pot llegir a la fortalesa de Peníscola una reveladora inscripció: hic est arca Deu. I damunt d'ella, de l'eterna arca dels viatges iniciàtics, asseurà els seus reals per espai de vuit any l'antipapa amb nom de planeta, i excomulgarà un darrera l'altre els seus innombrables enemics".
Però Sant Pere de Casserres continua fent figa, com tots els monestirs del país, segons Ferran Soldevila: "La decadència de les congregacions monàstiques, en general, massa enriquides i endinsades en qüestions materials i polítiques, prosseguí encara". Al segle XIV, arriben les plagues: pesta, fam i guerra. A la comarca d'Ausona moren del 70 al 80% dels pagesos, la població disminueix en dues terceres parts. Creixen les masies abandonades. La pesta bubònica arriba l'any 1348 i es repeteix cíclicament cada deu anys. Cau tota Europa, amb la població depauperada per les males collites que l'acompanyen. Les companyies mercenàries, mal pagades, es llencen a extorquir pagesos. Tensions entre senyors i propietaris rurals, lluites. A Casserres queden tres monjos. Ploren.
El 1356, aconsellat per la família Cardona, Pere III crea el comtat d'Osona i el posa sota les ordres de Bernat III de Cabrera, descendent del fabulós Benet de Cabrera, ferit al coll pels moros i guarit miraculosament per la verge, al lloc on després manarà construir el monestir de la Mare de Déu del Coll, al mig de les Guilleries. Però el bisbe de Vic es nega a acceptar un senyor dins del seu territori -amb el que li va costar fer fora els Cardona!-, i comença la batalla. L'Esquerda es converteix en una fortificació del Cabrera i la gent en fuig per anar a viure sota la pacífica ombra de l'església de Santa Maria del Sol del Pont. El bisbe de Vic arrasarà la fortalesa, nascuda al temps dels íbers, que mai més tornarà a ser habitada.
El castell de Casserres queda a mans de Bernat III de Cabrera gràcies a un pacte estrany amb el rei: a canvi, Bernat l'ha d'enderrocar (cosa que no farà mai). Aquest pacte és semblant al que contreu Ramon d'Empúries, prior de l'orde de l'Hospital de Catalunya, amb el rei Jaume II: se li permet reconstruir les fortaleses de Roda i de Barrés, però, un cop Ramon sigui mort, "tot el que hagi estat construit, hom ho haurà de tornar a l'estat en què estava abans de la reedificació". No cal sorprendre's: en època de lluites, les fortaleses van molt buscades i, abans que passin a mans dels enemics, és millor enderrocar-les. El 1398, la Cambra Apostòlica embarga els fruits del priorat de Casserres pels deures que hi ha contret.
I per si no n’hi havia prou, el 1410 esclaten els terratrèmols. Ho escriu el Pare Mariana: "Per aquest temps, cada dia a Catalunya bramava la terra i tremolava tota des de Tortosa fins a Perpinyà". El 1427, reben Osona, Olot, Castellfollit, Ridaura, Santapau i Mallol. El poble d’Amer és engolit sencer per la terra. El 1428, la vall de Vianya, Camprodon i Puigcerdà tremolen. El monestir de Sant Joan de les Abadesses s'aterra durant la celebració d'un ofici religiós: més de 40 morts. La gent dejuna i surt en processó per espantar els mals esperits. A Osona, cauen esglésies a Sant Julià de Vallfogona, Vidrà, Osor, Núria, Cabrera, Oristà, Santa Eulàlia de Puigoriol...
A Sant Pere de Casserres, els terratrèmols han fet caure la volta de la nau de tramuntana de l'església, però no hi ha diners per restaurar-la. El 1460, en la darrera visita documentada de Cluny, només dos monjos viuen al monestir enrunat: el prior i un novici. Aquest prior és Vicenç de Castellbell, defensor dels senyors catalans a la guerra contra els remences, mort el 1464 a Ripoll després que els pagesos en lluita aconsegueixin conquerir Casserres. La guerra dels Remences serveix, a Osona, per emmascarar l’eterna lluita entre el bisbe i els Cabrera. Les primeres revoltes són a Gurb, el 1450, i la guerra pròpiament dita dura deu anys, del 1462 al 1472. Oficialment, s'enfronten els reialistes de Joan II, que agrupen remences i membres de la Busca (partit popular barceloní), contra la gent de Girona i el bàndol del Consell del Principat (defensor dels drets de la noblesa), a les ordres de Pere V. El 1572, a Casserres, mor el que en serà darrer prior comendatari, Carles de Cardona, que també manava els destins del veí monestir de L'Estany. Un any després, el rei Felip II regala Casserres als jesuïtes de Betlem de Barcelona. En seran amos durant dos segles, però no hi viuran. I el monestir es farà cada cop més negre i solitari.
"Lo dimoni m'avisà per dits dies de Sta. Magdalena i l'endemà, de l'any 1617, i m'aportà a les Palanques de Casserres per los aires. I, arribant allí, lo dimoni em feu sonar lo meu flaviol, que jo aportava; i lo monjo vell de Rupit sonava un tamborí, que ell aportava. I lo dimoni no vilia que sonàs sardanes, ni com sonen los músics per ací, sinó so tot arravatat, tant com jo podia sonar ab lo fluviol. I ab dit so ballaven les bruixes i bruixots i los dimonis qui eren allí presents ab dit aplec ". Així comença la confessió del pastor Pere Torrent. I així s'acaba: "En havent ballat i fet lo boig menjàrem de les viandes que lo Monjo vell havia aparellades, o mes verament, nos apareixia que menjàvem; i no era res, sinó vent que ens embotia endins i ens remediava la gana de menjar. I, allí, adoràrem tots, i jo també adorí, a Satanàs, a sos peus en lo dit gros de la mà; i reneguí de Déu i de la Verge Maria i de la Santíssima Trinitat; i prenc Satanàs per amo i Senyor. I, feta l'adoració i la renegació, tingueren los dimonis tractes carnals ab les bruixes que eren allí. I jo també fiu apariències de tenir còpula carnal ab Na Frigola de la Barroca; perquè tots haviem de seguir i fer lo mateix que los dimonis, i nos persuadiren a tots que fessem mal..."
El pastor de les Encies denuncia onze persones amb nom i cognoms com a participants en l’orgia. D'aquestes, Eufrasina Puig de Rajols i Marianna Trias, de Susqueda, acabaran penjades. També el dit Monjo Vell, un mig sagristà, mig enterramorts, anomenat Joan Boherats, i Margarita Font, que eren 'gavatxons', vinguts de l'altra banda del Pirineu. El seu delicte? Fer caure pedra, amb la seva màgia, dos anys seguits sobre Sant Martí de Cantallops, Querós i Susqueda, on "escamparen unes pols grogues, que no sé de què les fan, ni les componen". I sobre Sant Iscle, Sant Aniol, Anglès, Amer, la Barroca... La seva pols havia infectat les Guilleries.
Al segle XVII, la Inquisició penja les bruixes i el Sometent, els bandolers. Les Guilleries són plenes de masies i esglésies oblidades que es converteixen en niu de marginals. Entre els anys 1618 i 1622, segons dades d'Antoni Pladevall, penjen 14 bruixes a Viladrau, 3 a Susqueda, 1 a Rupit, i més a Savassona, Taradell, el Brull. Turmentats amb el banc i la corriola, pastors acivil.litzats, velles vídues sense néts, forasters malcarats i dames filles de dames druídiques confessen pràctiques de curanderisme, endevinació i conjuració de tempestats. Les condemnes són rosaris, dejunis i caritats, la màgia es fa a Sant Martí del Brull, Puiglagulla, Seva, Viladrau, Santa Maria de Vilalleons, Santa Maria de Corcó (L'Esquirol), Moià, Sant Segimon, Osor, Susqueda, Sant Sadurní d'Osormort, Aiguafreda...
Sant Pere de Casserres i els seus encontorns també seran lloc de cita habitual per als "aquelarres". Els documents parlen de reunions de bruixes a les Palanques de Casserres (el pas que travessa el Ter per arribar al monestir); la memòria popular recorda focs encesos i gent que balla al cim rocós dels penya-segats que envolten Casserres, les llegendes omplen de dones d'aigua i dimonis els gorgs que envolten la península... "Al marge del muntatge repressiu, amb quina possible base real comptava, la bruixeria? Si deixem de banda la bruixeria practicant, la d'una minoria, cal entendre que hi havia realment algun tipus de reunions nocturnes en les quals els assistents menjaven, bevien, ballaven, s'untaven amb ungüents o prenien al.lucinògens (cascall, belladona, mandràgora) deixant via lliure a la imaginació i alliberant-se momentàniament de tota mena de control social repressiu", s’explica a la Història d'Osona.
De bracet de les bruixes, els bandolers també passejen per les Guilleries, refugi demostrat del famós Serrallonga, d’en Rocaguinarda, en Trucafort, Ramon Felip, en Massana o el Fadrí de Sau. "Es pot dir que tota Catalunya es troba dividida en dues grans bandositats -escriu Ferran Soldevila-: la dels nyerros i la dels cadells. Aquestes bandositats procedien de molt lluny, segons sembla, del temps de Jaume II, llavors que els Montcada pugnaven amb els prelats vigatans per no voler-los reconèixer senyoria damunt algunes viles de la Plana. De Gilabert de Nerros, defensor del bisbe, i de Bernat de Cadell, cap dels partidaris de Guillema de Montcada, haurien pres nom les dues bandositats (...). Els nyerros, en termes generals, defensaven els drets dels senyors, els cadells defensaven els drets de les viles".
La Generalitat persegueix bandolers tot el segle XVII. Enderroca castells i masies perquè no puguin ser refugi dels malvats, sala camps, arrenca portes, i un governador, Aleix de Marimon, fa empresonar tots els habitants de Roda i de Manlleu, acusats d'ajudar els bandolers. Diu Xavier Torres: "Tant pel seu àmbit de reclutament com pel seu radi de difusió, el bandolerisme català del Barroc no ha coincidit amb els marges de la Catalunya pirinenca. Hom resta temptat de dir que s'hauria acostat més aviat a d'altres "muntanyes" catalanes, històricament rellevants, com ara aquella imaginada per Balmes i els "vigatans" del segle passat o aquella altra, més prosaica i ben real, muntanya "remença" de les darreries de l'època medieval, l'epicentre de la qual haurien estat les Guilleries". No seria estrany que fessin nit, més d’una vegada, al monestir de Casserres, però no hi ha cap document ni conte que ho expliqui.
Qui si hi dormirà seran els lluitadors de les guerres dels Segadors i del Francès. Diu la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, "una de les principals accions per treure els francesos de Catalunya tingué lloc a les Guilleries amb gent de Vic i de Girona que s'hi havien refugiat". El 1822, les mateixes muntanyes seran refugi de la gent d’Antoni Coll, mossèn i guerriller contra el rei. Entre els anys 1870 i 1875, seran els carlins que s’aixoplugaran sota roures i alzines dels volts de Casserres. Però tant moviment farà créixer massa heura a l’edifici, totalment abandonat a la seva sort i que no serà restaurat, per primera vegada, fins al segle XX.