->>>>Només quedava suc de móres al cel i l’estela del sol que fugia. Tots miraven a ponent excepte el Príncep, garratibat damunt la pell de cérvol. Els homes peluts l'havien carregat en processó fúnebre des del Sagrat Bosc, guiats per la Filla Que Espanta Els Mals Esperits A Cops del Bastó. Els ulls a ponent: la fi del camí que era el cel més gran, el cim de les Serres, el repòs etern per al Príncep. Havien callat grills i perdius, el vent no existia per moure les fulles, seques d'un estiu com no s'havia vist mai. Silencis dels homes i dones, només trasbalsats pel toc-toc constant del Bastó de Mort. La Filla plorava. Pensava en el cos que mai més tindria. El Bastó tocava rítmic cada pedra. Abans eren dos que les trepitjaven en tantes pregàries parlant d'on anem, on veus bona caça, on no cau la pluja.
Els homes peluts, sorruts i alegria de saber que ara vindran els bons temps, anaven pujant al cim de la roca, vinguts del Sud i Est, dels amples bosquets, de vora les aigües, de sota les coves on s'estava fresc. Alguns, per l'amor que els donava el Príncep, havien passat la nit sota el ras, penjats en cingleres, havien travessat les amples pastures on corren cavalls i xisclen les cabres. Tota la contrada era allà reunida, al cim tan sagrat que marcava el nord, pregaven plegats per la bona pluja que aviat canviaria les planes tan seques. L'aigua que portava la sang del cabdill.
"Aquell lloch, per sa situació especialíssima, era sagrat pera'ls ausetans. Aquests feyen les ceremonies religioses en el lloch que ara'n diuen Casserres. Allí tenien els seus dòlmens o ares y les seves sepultures, perfectament visibles en nostres dies. Un dels dòlmens de que's tenen noticies va esser anomenat segles més tard "taula de Carlomagne". L'altre era natural y es veu encara a la part de migdia del monastir", explica l'arquitecte Josep M. Pericas. I afegeix mossèn Pau Parassols: "L'estranya forma de la serra de Cassérras els movia a mirar com a lloc sagrat. Al cim de la mateixa serra tenien un dolmen natural prop del que és ara cabana de l'era, i n'aixecaren un altre a l'extrem de la serra, al costat del qual es va construir l'avui anomenada presó, durant moltes segles li van donar el nom de taula de Carle-Magne, i el 1554, l'arrendador de les rendes del priorat manà tirar-lo al barranc".
Sant Pere de Casserres no és l'única muntanya dels encontorns amb un enterrament en forma de dolmen al cim. Els més curiosos són Sant Corneli, a Tavertet, i Sant Jordi de Puigseslloses, a Folgueroles, monuments funeraris prehistòrics, cristianitzats a través de la construcció d’ermites de noms ben poc comuns: el patró de Catalunya i el sant dels banyuts no eren advocats de gaires esglésies, en aquells temps. Els dolmens que ocupen el triangle Casserres-Tavertet-Sau s'han de mirar com les piràmides: monuments funeraris dels quals no tothom podia gaudir, una cabana de lloses de roca, coberta amb munts de pedra que la convertien en un turó artificial, sala mortuòria per a cabdills mentre el poble dormia la pau eterna amuntegat a les coves. I diu Sánchez Dragó: "La zona geogràfica dels dolmens és immensa. Fins ara han estat reconeguts a la India, Síria, Caucas, Crimea, la costa septentrional del mar Negre, l'Africa del Nord, Dinamarca, Suècia, Itàlia, Palestina, Aràbia, Etiòpia, Rússia meridional, Tirint, Micenes, Etruria, Sibèria i Còrsega. Els bassaris i els toucouleurs del Senegal continuent construint-ne avui dia en forma de taula, de mida petita, i rodejats amb cercles de pedres. Al damunt, celebren les seves cerimònies religioses". Els arqueòlegs, però, tenen altres interpretacions menys místiques per als dolmens: serien fites, marques que delimiten la terra de cadascú, els morts s’enterren al límit del territori i el marquen.
Els primers vestigis d'ocupació humana en aquesta zona daten de l'any -16.000 abans de Crist (a.C.). Els futurs osonencs són gent baixa i peluda que viu de la caça, amb armes de pedra, i les cingleres de Sau són un rebost de cavalls, cérvols, cabres, isards, toros salvatges, conills i eriçons. Els homes es refugien en coves que avui porten el nom d’abric del Castell, Roc del Migdia i Cingle Vermell. La combinació d'aigua, coves, cingleres, boscos i prats convertia el territori en un petit paradís. Els experts en diuen "diversificació de recursos": en poc espai, biosferes diferents.
Hauran de passar milers d'anys fins que la colla de Sau no tingui veïns, potser uns parents segregats: la gent de Tavertet, a l'est, i els de Savassona, a l'oest. Ja sabien domesticar els xais i decorar vasos amb petxines. Parla l’arqueòleg Miquel Molist: "Casserres es troba al mig de la vall del Ter, un territori que limita amb les Guilleries i el Collsacabra, una fita que sempre ha tingut una atracció fortíssima per a la població humana. Queda ben bé al mig del triangle Tavertet-Savassona-Sau, on hi ha grups prehistòrics. Els caçadors que explotaven l'altiplà de Savassona havien de pujar per força a Casserres". L’arqueòleg explica que els prehistòrics no es tancaven en pisos com fem nosaltres: eren nòmades, la caça obliga. Fins i tot quan s'aposenten per a plantar blat i criar porcs, necessiten la mobilitat, sigui per menar els ramats cap a l'herba fresca, sigui per continuar caçant (activitat que avui encara no hem abandonat). Els nòmades ausonencs, doncs, volten per tot el triangle Tavertet-Savassona-Sau, amb diferents espais més concorreguts que altres. Això explica perquè s'hi troben tantes coves amb restes del pas humà. No és que la comunitat tingués milers de persones, amb una cova decorada per a cada família Picapedra. És que tenien funcions diferents: hi havia coves-refugi per l'època de caça, coves-cementiris pels que no tenien un monument funerari, simples aixoplucs, coves-abocador plenes d'ossos del dinar...
Savassona és un d'aquests espais amb més densitat de població. A dues hores de camí de Casserres, la gent hi ha viscut des de temps immemorials, sobretot a l'època ibèrica (segle IV a.C.) i mitjaval (segles IX i X). El terme actual ocupa la zona del castell (existent ja l'any 921 i per on s'assegura que a les nits de lluna plena volta l'esperit de la baronessa de Savassona, que va ser infidel al marit), i el turó de Sant Feliuet, amb el bosquet megalític a sota, on s’han trobat restes prehistòriques. Aquest bosc és tota una curiositat. Entre els roures s'amaguen pedres caigudes del turó, algunes immenses (el mateix paisatge trobareu a Tavertet). La majoria estan gravades amb símbols: creus, cassoletes, ferradures, cercles, Vs, corbes, rectes, senyals antropomorfs i combinacions d'elements que formen figures extraterrestres. El poble diu bruixes. L'arqueòleg Martí Mas, comunicació: "Aquesta codificació era pràcticament un llenguatge, però és impossible saber què deien. Evidentment, marcava un lloc de reunió. Màgic? Religiós? No ho sabrem mai". Mas diu que la moda de gravar les pedres de Savassona s'inicia a la Prehistòria i dura fins l'Alta Edat Mitjana, que els símbols no els fa tots la mateixa gent sinó generacions diverses, des de milers d'anys enrera fins el 1000 després de Crist. Un dels relleus és una cabra, unida per estrets canalons a la figura d'un home. El rumor parla de sacrificis on la sang omplia l'espai de l'animal i s'escolava, de mica en mica, espesssa i roja i calenta, a l'home.
Al mateix bosc reposa l’anomenada popularment Pedra del Sacrifici, de la qual parla Josep M. Armengou: "Mostra uns canals tallats sobre la roca que, segons els antropòlegs, servien per a recollir la sang de les bruixes joves i verges immolades, si bé els actuals analistes, més positivistes, diuen que aquests solcs servien per recollir l'aigua de la pluja". Som al punt sense retorn. Cap teoria és vàlida i totes són possibles. L'arqueòleg Miquel Molist recorda "el que deia l’historiador vigatà Eduard Junyent: que el sentiment de cristianitat a Osona no arriba fins al segle XI o XII. Abans, es barrejaven les religions. El món pagà va tenir una pervivència llarguíssima en zones rurals i allunyades dels centres de poder".
Quan arribin els moguts temps ibèrics (segle IV a.C.), la 'tribu' de Savassona buscarà refugi al turó de Sant Feliuet. Tancaran els accessos naturals amb parets de pedra construïdes en sec, que perduren, perquè és temps de perill. Però, tot i convertits els 'savassonencs' en íbers-ausetans, continuaran visitant el cim de les Serres.
Els íbers són un cóctel format per la gent del lloc, amb un pessic de nouvinguts del Mediterrani Oriental i un bon tros d'indoeuropeus (arribats al primer mil.leni a. C., que ensenyen a la població local a incinerar els morts i enterrar-los en urnes, encara queda un camp de cendres a Coll s'Avenc, a Tavertet). Per primera vegada, la població local té un nom que ens ha pogut arribar: ausetans. L’escriuen els romans, per identificar la col.lectivitat als seus papers de guerra. El seu territori ocupa la vall mitjana del riu Ter fins a La Selva i el Gironès, i la Plana de Vic. Tenen per veïns, a l'oest, els lacetans i els berguistans, i els ceretans al nord. El centre natural de la zona ausetana són les Guilleries: centre geogràfic, centre fundacional, centre demogràfic, centre cultural.
Som al segle II a.C. Els ausetans tenien camps de cereals, horts i porcs. De mica en mica, anaven baixant de les muntanyes a la plana i aviat van tenir moneda pròpia, amb un senglar gravat, "símbol de la intrepidesa irracional fins al suicidi (..i) del desenfrè. A les llegendes cèltiques i gales, figura sempre amb distinció i notes positives. Com a enemic, el senglar es troba en jerarquia superior a la del drac o monstre primordial. Segons Oliver Loyer, aquest animal es relacionava amb el poder dels druides", s’explica al Diccionario de Símbolos de Juan-Eduardo Cirlot. Símbol del desenfrè, la luxúria, però també de la defensa, l'agressivitat, la valentia, essent l'oïda i la vista les seves qualitats.
Parlem de guerrers: La història recorda els trenta dies d'assetjament que van aguantar els ausetans contra Escipió, quan "el gruix de la neu poques vegades fou inferior a quatre peus i arribà a cobrir les màquines i els mantells dels romans. Finalment, havent escapat Amusic, el seu príncep, es van rendir mitjançant el pagament de vint talents", explica M. Dolors Molas a Els ausetans i la ciutat d'Ausa.
Dos dels poblats íbers descoberts més importants d'Osona són molt a prop de Casserres: el Casol de Puig-Castellet (Folgueroles) i L'Esquerda (Roda de Ter). L'Esquerda, a tres quilòmetres del monestir, serà la gran ciutat abans que els romans s'enamorin d'Ausa (Vic). El poblat, el poc que en queda, està encimbellat en una península sobre un meandre del Ter, visible des del cim del turó de Savassona i de Casserres. Per L'Esquerda passarà el camí romà més fresat de la zona, la Strata Francisca, que s'allunya cap a Casserres, camí de França. La Strata Francisca arribava a Sant Pau de Segúries, continuava cap a Camprodon i Prats de Molló i travessava el Pirineu pel Coll d'Ares. Els francs la van seguir per crear la Marca Hispànica, i també Napoleó, per envair la Plana de Vic. La situació estratègica de Casserres, doncs, agafa encara més relleu pel pas d'aquesta via importantíssima fins, diríem, abans d'ahir.