<-
 
 

 Ja era passat el terror de l'any 1000. Acfred havia fugit del rés de la tarda al monestir. Seia a la roca, els ulls fixos en les ones del riu que parpellejava com mil diamants, gairebé imperceptibles des de la cinglera. Xisclà un corb. Roures i alzines cantaven al bosc. Enllà, molt enllà, corria la ment mentre, al monestir, la fressa dels homes: roques amunt, pics, escales i cordes, suor d'artesans que feien l'església que hi havia abans.
 Però Acfred no veia bellesa ni sentia crits. Era molt endins d’ell mateix, al laberint d'un pensament on cremava el dubte: "Abat? Per què he de ser jo, l'abat?". No era un gran home, no volia poder, però la seva dama li havia manat. No es treia del cap la cara ben blanca de la dona gran. Els ulls com guspires d'un color tan blau que ningú podria no dir nostra dama a dama Ermetriu.
 La mare del comte l'havia mirat i amb un gest -cabells de color del roure- ell va saber que era l'escollit. No per ser covard, ni un home tan dur que fes obeïr. Acfred cavaller que no ho pogué ser fugí de l'espasa en temps d'unes guerres quan força de sang guanyava les guerres. Ell no era com tots. Es creia l'amor del sant monestir de l'apòstol Pere. Volia estar tranquil. Però dama Ermetriu li feia una por... Matriarca valenta que somià una nit fer un gran monestir i els convencé a tots, polítics i església.
 
 

 L'obra sagrada d'Ermestriu, vescomtessa d'Osona i Cardona, desafia el temps des de fa deu segles. I encanta qui se’l mira. El prevere Pau Parassols i Pi fou el primer a fer-se preguntes, enamorat, no fa ni cent anys, del "auster monestir aixecat al mig de la més espantosa soledat. Sorprenen la magnificència i grandiositat del temple i l'excessiva sencillesa del monestir. ¿Quin objecte va tenir la construcció de tan grandiós temple, que sembla una catedral en un desert?".
 Sant Pere de Casserres, al terme de les Masies de Roda (Osona) i la diòcesis de Vic, és l'únic monestir mitjaval que resta dempeus a la comarca d’Osona. El camí que hi porta, actualment, neix al Parador de Turisme de Vic i discorre uns tres quilòmetres per una estreta península, a 150 metres damunt el riu. "Aquesta llenca, que és com una paret per lo prima y l'espadat de ses vertents, s'extén cosa de mitja hora quasi bé de sur a nord, essent en alguns punts tan estreta a la part superior que sa amplaria no arribaria a quatre metres. A la punta nord, sobre un aizamplament de la carena, s'hi alça'l monestir (...) fonamentat a roca viva. S'hi arriba pel cantó de mig-dia, y per nord, llevant y ponent queda voltat d'estimballs esgarrifosos impossibles de franquejar" (Josep M. Pericas. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya).
 El manual Caminant per Catalunya explica bellament l'excursió, que pocs osonencs han deixat de fer a la seva vida: "Davant mateix (del Parador de Sau) s'inicia la pista a Sant Pere de Casserres, per on els senyals blancs i blaus us guien, en un recorregut fàcil i tranquil. El camí comença amb unes giragonses que us porten dalt de la cinglera (10 min), per sota del punt més alt de l'itinerari, el serrat del Bac. Les praderies us permeten reposar de la pujada mentre gaudiu de la blavor de les aigües del pantà. Planegeu per entre roures i alzines, i després descendiu suaument per la pista enllosada de calcàries margoses. Passeu un collet que separa el serrat del Bac del puig dels Moros, i continueu combinant curtes pujades amb baixades llargues i suaus. Passeu un cartell indicador i unes basses. A estones, el camí s'apropa al tallat. Doneu un cop d'ull a la serp que forma el riu Ter a banda i banda del camí; sou en una península que obliga el Ter a donar la volta més gran de tot el seu curs. Volteu el darrer turó, on es troben les ruïnes del castell dels Moros, i aviat veureu, no gaire lluny, l'imposant monestir. El camí s'estreny, baixa una mica, s'endinsa en el bosc i passa pel costat d'una cinglera. Una última pujada i arribareu a l'esplanada del davant del monestir de Sant Pere de Casserres (1 h 30 min)".
 Però aquest camí no és el de tota la vida. Avui, Sant Pere de Casserres dorm envoltat per l'embassament de Sau; antigament, només el rodejava l'amplada més minsa del Ter. En temps antics, el caminant s'acostava al monestir per ponent: sortia del mas Colom Xic, baixava fins al riu i el travessava prop d'un gorg per una palanca -"les passeres dels monjos"-, no gaire lluny d'on avui hi ha l'embarcador de l'Sporting Club. El monestir, doncs, s’ha de mirar des de ponent perquè faci l’efecte grandiós que volgueren els seus constructors. La porta principal de la immensa església, orientada també a ponent, marca la trajectòria. Ho diu Fulcanelli: "És una orientació invariable, establerta a fi que fidels i profans, en entrar al temple per Occident i dirigir-se de dret al santuari, mirin cap on surt el sol, cap a Orient, cap a Palestina, bressol del cristianisme. Surten de les tenebres i caminen a la llum."
 Roures, alzines, bruc, ginesta i garriga envolten el monestir. Clima centreeuropeu humit. "Sabut és el culte que professaven els ausetans als espessos boscos d'arbres centenaris, on creixien el sagrat vesc i l'estimada verbena dels druides, les muntanyes de forma especial, on aixecaven els seus dólmens i menhirs", ens ho acoloreix mossèn Parassols. La península és una mole de roca que barra el pas al riu. El Ter, que aquí fa de frontera entre el Collsacabra i les Guilleries, dibuixa al seu pas un espectacular meandre triangular. Just a la punxa, al peu mateix del monestir, mor la riera de les Gorgues, que baixa esperitada dels penya-segats d’Aiats: un viatge de quinze quilòmetres i un desnivell de mil metres. Molins derruits al costat de l’aigua ens recorden que hi havia hagut vida. I l’existència de topònims que identifiquen mil i un accidents en el camí de les aigües: la font de l'Esclop, la Bauma dels Teixidors, l'engorjat de la Barra de Ferro, els salts de les Paganes, el salt del Cabrit... A les runes del monestir ja no es diu missa però les llegendes dels encontorns encara són vives, com la del dimoni que construí un mur al voltant de la casa del Vilar de Sesgorgues, a canvi que el pagès li donés l’ànima. O els nois de Can Ententes i Can Campàs que, en voler comprovar la profunditat d'un gorg, hi sentiren la veu del diable.
 Les coves foraden les cingleres que rodegen el monestir. La Vora Fosca i els avencs de Tavertet, a l'est; les Grioteres al sud; les coves de Casserres al mig. Els avis del país expliquen contes d'"encantats", que viuen en coves on guarden fantàstics tresors, gent que passeja per les mines que foraden la terra i menen a rius, castells i masies. A les Grioteres (o Gilloteres), s’han trobat vestigis d'ocupació humana des del Neolític fins la guerra civil espanyola. El territori dels prehistòrics que hi vivien començava prop de l'antic pont de Sant Romà de Sau i seguia el curs del Ter fins les Roques Roges i el Parador de Vic. Al museu de Vilanova de Sau, dorm la dona més vella trobada a Osona (any -11.500), vinguda directament del Paleolític. A Tavertet, es compten almenys 74 coves troglodites. L’enigmàtica zona de Savassona, al sud-oest de Casserres, és densa en records megalítics, com la pedra del Sacrifici o la de les Bruixes. A l'oest, l'Esquerda, potser primera "civitas" de la Plana de Vic, amb santuari ibèric propi. I és que, als encontorns, hi vivia gent.
 Sant Pere de Casserres és un monestir característic de l'època, amb el seu claustre, la seva església amb campanar, el cementiri dels monjos, les tombes dels senyors al claustre i l'església, la sala capitular, el refectori, la cuina, la granja, el celler, el dormitori, l'habitació de l'abat... En un edifici apartat, l'hospital o la presó, depen de quin historiador ho explica. La comunitat no va passar mai de la dotzena de monjos, un abat i alguns criats, a més dels "donats" -nobles i eclesiàstics- que s’hi retiraven per a acabar les seves vides.
 La descripció detallada que en fa, en un document del segle XV, el notari Bartomeu Escaió explica que, damunt el portal major, a l'esquerra de la façana, hi havia una torre. No gaire lluny, un hospedatge de dues plantes on vivia el cambrer del monestir. I encara una altra torre, adossada a l'edifici principal, més alta, amb un colomar, la cambra del forn i la del pastador. A dins, la cambra del prior, el cloquer, el claustre, el menjador, la sala capitular, la cuina "situada davant del portal de la casa de l'infermer", un altre grup de cambres dit el Palau, una cisterna... "La porta principal d'accés al recinte monacal és situada a migjorn, com si es tractés d'una prolongació de la façana de ponent. (...) L'únic accés al recinte (i a l'extremitat nord de la península) s'efectuava per la porta ja assenyalada, de manera que el tancament (clausura) del recinte monacal era total". L'església tenia altars dedicats a Sant Pere, Sant Joan -el profeta dels càtars- i Santa Maria.
 Quant a propietats materials, en aquells temps tardans, passada la glòria de l’edat mitja, eren poques: "Un parell de casulles, una capa processional, un pal.li de seda blanc folrat de blau, dos vestiments sacerdotals, sis àmits amb els diferents colors litúrgics, sis tovalles d'altar i altres petits ornaments: estoles, maniples, roba blanca, etc. La roba del monestir consistia en tres flassades, un matalàs, tres màrfegues, tovalloles, llençols, un saquet de cartes que són del monestir (devia tractar-se de l'arxiu), ferros de fer grana, una rahora de raure formatge, uns grillons de presó, talladors, olles, clamàstecs, una serra i una esquella".
 
 

->>>>