->>>>Any 800 del naixement de Nostre Senyor. Fa 33 llunes que Lluís, dit el Pietós, fill de l'emperador de noble memòria dit el Magne, que escometé i feu recular braument les hosts morisques fins més enllà dels Pirineus, conquerí l'estratègic cim dit Kastro Serras. Els homes, cruels de bravura, van matar tots els assetjats i, a força d'espasa, es varen fer seva la torre aixecada en els temps tan antics dels avis romans. Era negra nit, Lluís a la tenda, un nen va saltar, en silenci espectral, de dalt les cingleres. Els homes del noble dit en Ramon Folc el troben i a empentes i cops li presenten. Diu el Pietós:
-Qui ets i què busques?
-Cerco el gran senyor dels homes que envolten els cingles en setge i volen matar els soldats del meu pare, que és el capitost.
Es mouen espases, el volen fer seu per tallar-li el coll. Però el Pietós, de tan gran memòria, mogué una mà i tothom callà.
-No vinc, gran senyor, a vós atacar. Jo no vull la guerra. Doneu-me tres dies i tots els soldats cauran en gran somni per un beure d'herbes que tinc amagat. Jo us faré el senyal, en aquesta roca: un fanal encès.
-Traïdor al teu pare!
-Només us demano que no hi hagi mal. És la rendició, no hi haurà cap lluita, ni un sol home mort. Jureu-ho senyor.
I així una nit, era lluna nova, tots els acampats al peu de la Serra van veure, tres cops, pujar una llum just en una roca. I els nostres cristians prest van ocupar el volgut castell al penyassegat. Potser en record de tal gran Atzar, Lluís, el Pietós, se n'enamorà i no gaire lluny del castell, on deixava els soldats més fidels, aixecà una església: Sant Pere, la pedra, Roca de la Llum.
Al segle XIX, algú va trobar en una masia amagada a les Gorgues un pergamí, còpia del segle XIII d'una làpida, on es deia: "Kastrum serras a romanis constructum ad ferocitatem incolarum hujus territorii contiendam, a mauris ereptum a Ludovico filio Magni Karoli qui eum munivit, et in eo ecclesiam beato Petro apostoli dicavit" -que, més o menys, vol dir que Lluís el Pietós va reconstruïr el Kastrum Serras que havien aixecat els romans. Molts -no tots- historiadors coincideixen en què és un document fals, potser escrit pels monjos per augmentar la grandesa històrica del monestir. Encara avui, ningú té gaire clar el seu orígen.
El document més antic -i autèntic oficialment- sobre el castell de Casserres data del segle IX: és una mena de rebut d’un traspàs de terres. I abans? La historiadora M. Teresa Soldevila pensa que "l'afirmació dels orígens romans del castell apareix molt dubtosa i de difícil confirmació. Els arguments plantejats no presenten cap fonamentació científica". Un element determinant, per Soldevila, tot i que discutit per altres experts, és que el pergamí parla d'un "castrum" i no del topònim "castella" que faria pensar en pervivències romanes. El 'castrum' és un vilatge fortificat coronat amb una torre. Però Soldevila no nega la situació estratègica i defensiva de la península, que "domina una de les entrades de la Plana de Vic, una àrea de pas, i que en certs moments esdevindria zona de frontera que caldrà vigilar". Més encara si pensem en les rebelions documentades dels ausetans contra els romans, en la guerra contra els cartaginesos, en les escaramusses dels 'bàrbars'... i en la Strata Francisca, únic camí des de i cap a França.
El prevere Parassols encapçala la teoria de la fortificació romana de Casserres: "Sabut és també com els romans, després d'haver-se apoderat a costa de torrents de sang de la capital, van quedar possessionats d'aquesta, mes no dels seus indomables moradors, que van fugir als boscos coneguts, allà, a les ombres dels seus arbres sagrats, a l'abric de les coves de les seves roques venerades, a canvi d'una perduda pàtria van conservar la seva religió". I per això, "els altius conqueridors del territori ausetà van passar, algun temps després, des de la veïna ciutat de Roda, a construir un castell a la punta Nord de l'escarpada serra de Casserras, lloc naturalment fort, des d'on una guarnició podia vigilar tot l'entorn i impedir les reunions fins llavors tingudes al seu lloc sagrat".
Amb castell o sense castell a Casserres, al segle III acaba la "pax romana" i arriben els bàrbars i la "pax cristiana". Els ausonencs han viscut més o menys tranquils els darrers segles, mentre el sistema s'anava corrompent fins arribar al buit de poder. No falta gent que el vulgui omplir: comencen les lluites i els pagesos marxen espantats cap a les protectores muntanyes. Quan torna la calma, dediquen una capella a la màrtir romana Eulàlia, al mig de la ciutat d'Ausa. El primer bisbe d'Ausa que surt als papers conservats és Cinidi, l'any 516. Ara manen els visigots. "A Osona podem constatar en aquesta època (del segle IV al VIII) un buit historiogràfic important", s'especifica a la Història d'Osona. En el terreny ideològic, "la cristianització de les àrees rurals és molt més tardana i de més lenta difusió que en els nuclis urbans". Al segle IV es redacten les primeres regles monàstiques d'Occident. Mentre, als encontorns de Casserres, les tombes encara s'orienten a ponent i al costat del cadàver es dipositen ofrenes.
Però aviat arriben els musulmans i torna a haver-hi batusses. A partir de la invasió, es multipliquen els documents que parlen d'un castell a Casserres (que etimològicament significa "castri serres" o "les serres del castell"), i llegendes com la Roca de la Llum (novel.lada a l’inici). Però qui l’ha construït? Segons M. Teresa Soldevila, no van ser els visigots (pel "curt temps d'establiment a la zona"), ni els àrabs ("els interessos del poble sarraí anaven cap a Girona i Narbona, pel que quan passaven pel territori osonenc, les seves poblacions eren devastades però no s'imposà cap estructura de govern ni d'administració. D'aquí que parlar d'un establiment àrab a Casserres ens és molt difícil d'acceptar". Cal matisar que Soldevila s'equivoca en una cosa: els àrabs no devastaren les poblacions visigòtiques, tret de Tarragona, Egara (Terrassa) i potser Empúries). Però, el poble encara avui parla del Puig i del Castell dels Moros, localitzat a 2 km del monestir, en línea recta pel cim de la península. Diu Juan G. Atienza: "Anomenar moro un ésser remot o fantàstic no és tant adjudicar-li l'apel.latiu de musulmà, sinó endarrerir la seva història a l'aconteixement més antic de què es té notícia. Per això, molts megalits són anomenats a Galícia 'pedras dos mouros'".
La teoria més plausible és que la mateixa gent del lloc, desplaçada cap als boscos i muntanyes per les batalles constants, construís torres de guaita en llocs estratègics. Les excepcionals possibilitats de control del territori, des de l’anomenat Puig del Moro, les descriu Soldevila: "Enfront d’aquest puig es configura un altre turó de 550 metres d'altitud que pel seu emplaçament permet l'observació de tota la volta que fa el riu Ter". Des d’allà s’albiren el Puig del Far, el Puig del Masnou, la Serra de Masgrau i la vall de Manlleu. Vol d'àliga.
Els autors de la Història d'Osona recorden que "els primers castells carolingis eren simples torres circulars de fusta, encimbellades en llocs estratègics, que permetien la vigilància d'una àmplia zona del voltant. L'únic vestigi que han deixat són uns forats a la roca, on s'apuntalaven les bigues de fusta que sostenien la torre al capdamunt (...). Als segles X i XI, amb l'avenç de la conquesta i de la repoblació, aquestes edificacions de fusta desapareixen: bé perquè perden llur funció estratègica i defensiva, bé perquè són substituides per una construcció més ferma feta amb pedra. (..) Tot plegat és rodejat per una muralla de pedra". L'arquitecte Pericas va calcular que la línia d'aquestes muralles a Casserres tenia una llargada de 200 o 250 metres: "Servia per tancar completament el replà superior de la península (...). Aquestes muralles semblen anteriors al monestir: són probablement el "castrum serres" dels documents dels segles VIII i IX. Tres o quatre minuts més al NO, se troben les ruines d'un casal que pot ser la domus de Casserres de la qual en tinc algun document".
La muralla, que encara avui conserva vestigis de la seva protecció al Coll dels Moros, prop de Casserres -arribant-hi per migjorn, taló d'Aquil.les del cim inexpugnable-, també s'atribueix a Lluís el Pietós. La participació o no d’aquest personatge en l’aixecament d’uns suposats castell i església en aquesta zona, abans que s’hi construís el monestir, ha dividit i encara divideix els historiadors que s’han fixat en Casserres.
Pau Parassols i altres historiadors es basen en Pere Marca, que cita un document d'Eginard, l'Astrònom dels Anals de França, on s'assegura que Lluís el Pietós manà fortificar Casserres, Ausona i Cardona, per consolidar els terrenys conquerits als àrabs. I aquí comença l'embolic, perquè de Casserres n'hi ha 5 en tota la Marca Hispànica (al camp de Tarragona, Lleida, Ager, Barbastre i el Berguedà, tots ells castells al cim de muntanyes). Teresa Soldevila treu importància a la coincidència, convençuda que el Casserres fortificat fou l'osonenc: "No es veu del tot diàfanament la relació del "Castranseram" citat per l'Astrònom amb Casserres del Berguedà, puix que el Casserres d'Osona seria més conegut per un cronista estranger pel fet d'estar més pròxim a una via de comunicació de gran tradició, i per altra banda, no seria ilògic que l'Astrònom anomenés la fortificació més occidental (Cardona), la més oriental (Casserres) i per últim el nucli de població més conegut (Ausa)".
L'historiador mossèn Josep Junyent encapçala la teoria que el Casserres que manà fortificar Lluís el Pietós era Sant Pau de Casserres, prop de Berga, perquè "Cardona i Casserres de Berguedà devien formar una línia defensiva més lògica". El Casserres de Berga és un poblet d'uns centenars d'habitants on destaquen l'església de Sant Pau, consagrada el 907, i el castell, desaparegut a la segona meitat del segle XIV. El pare jesuïta Andreu de Palma de Mallorca dedicà part de la seva vida a estudiar aquest municipi. Segons les seves notes, que hem pogut recuperar, d'aquest castell de Casserres també se'n deia "dels moros" i el nom li venia, també, dels romans (Castrum Serratum). Les coincidències amb el Casserres osonenc no acaben aquí: el pare Andreu recull la dita "A Casserres no s'hi entra per mar ni per terra", ja que és un castell envoltat de roca, la mateixa matèria abundantíssima al Casserres osonenc. El jesuïta arriba a imaginar altres orígens del nom Casserres (Ca o gos i Serra o instrument per tallar la fusta), s'adona del simbolisme de la serra que "divideix, separa", i acaba amb la tradició hebrea: "Serrate traditiones neutras".
Però que Lluís el Pietós fortifiqui Casserres o passi de llarg no vol dir que acabi la guerra franco-àrab, que descriu molt bé Joan Adell, l’arquitecte responsable de l’actual restauració del monestir: "L'ocupació àrab de Catalunya és efímera, va durar poc, va ser un exèrcit que va ocupar un territori en un moment que hi havia una disputa ferotge entre dos partits polítics. Al segle VIII, els visigòtics es divideixen en dues bandes: els legitimistes del poder de Toledo, i els pro-sarraïns. Els legitimistes són expulsats i els pro-sarraïns ocupen el poder. Però són homes d'aquí, locals, amb més o menys soldats sarraïns, i adopten la religió sarraïna, quan en molts llocs no hi havia ni religió oficial i el paganisme era encara molt viu. Quan entren els francs, porten comtes, que són els visigòtics que havien perdut, i torna a haver-hi disputes, com la revolta d'Aissò, conflictes civils entre pro-francs i pro-àrabs. Els francs volen constituir un poder superior, que se sobreposi als altres, i els que són aquí s’hi neguen. A Osona hi ha unes bufetades impressionants. D'aquesta època és la construcció del castell de Casserres, és un punt de bufetada ve i torna".
Les batusses més grans són a la revolta d’Aissó, que retornarà L’Esquerda i Casserres a la Meca. Aissó serà un important dirigent rebel que, sortit d'Osona, farà trontollar fins i tot el comte de Barcelona, segons Ramon d’Abadal: "L'any 826 té lloc la revolta d'Aissó contra el poder franc establert. La discussió sobre l'orígen got o àrab d'Aissó sembla haver-se resolt a favor del segon punt: 'Aysun al-Arabí, fill de Sulayman, antic valí de Barcelona, aliat amb la noblesa hispano-goda, fugí del seu empresonament barceloní i es dirigí a les terres centrals, que li donaven un marge d'acció contra els comtats veïns. Entrà a la ciutat d'Ausona i destruí la ciutat de Roda, s'apoderà dels principals castells de la comarca d'Osona que els francs havien endegat i des dels quals ell atacava ara la Cerdanya i el Vallès: fins i tot assetjà Barcelona i Girona. La revolta va suposar la devastació del territori i la dispersió de la població. A mitjans del segle IX, doncs, Osona quedava com una zona buida, sense defensa. El perill que suposava per a Osona el fet de ser una via oberta a les incursions musulmanes fou una de les raons que van motivar els francs a organitzar de nou la defensa i l'ocupació de la zona. L'encarregat de dur-ho a terme fou el comte Guifré el Pilós". I entrem de ple al món mitjaval.