21:55 23/09/03
Niut i Jedra s'estimarien per sempre més. Va ser dolç el viatge de la barqueta cap a la mar. Conegueren terres de les que no sabien res, van veure gent que vivia a la vorera, les canyes de pesca, les barques, descobriren animals, ocells estranys, el riu se'ls obria en tota la fecunditat de la seva benevolença. Debateren hores si havien de fer entrar la Maria al mar, un cop hi arribessin, o parar a la vorera. Ones gegants, monstres de líquens eren les seves pors. La mar desconeguda, més negra que l'aigua del riu i més moguda, se'ls aparegué un matí, quan encara no s'havien decidit.
-'Nem endavant? - preguntà Jedra en un somriure.
-Vós maneu.
I així, entraren en la salvatgia del mar. Agafats de la mà i amb l'ai al cor per cada ona que sacsejava la barca. Niut lligà la bossa de monedes d'or al coll de Jedra.
-Si ens haguéssim de separar, fes-les servir.
I, tot seguit, una gran ona vinguda no se sabrà mai d'on tombà la barca i Jedra es veié separada de Niut. Avall o amunt, un costat o l'altre, que l'aigua no té direcció. Les monedes l'empenyien al fons, les mans tibaven amunt i, de cop, tocaren fusta, una bóta caiguda que torna a pujar, que sura, respectable tasca que fan les bótes al mar.Jedra passà tres dies i tres nits agafada a la bóta. Tenia set i l'aigua del mar la feia vomitar. Una nit, quan no se sabia si viva o morta, la despertà el contacte amb la sorra. Terra ferma. Sentí com veus però no podia obrir el ulls. Notà que tenia un peix a la mà. Un peix viu. I, al cor, li vingué:
-Aquest peix és la medicina que curarà el pare. He perdut Niut i he trobat l'encanteri.
Una llum, verd clar, li envaí l'inconscient. I es deixà morir. Es deixà salvar.