14:30 14/09/03
Aquell primer dia de navegació va ser el més bonic de la vida. Niut prestava atenció al camí de la barca i Jedra seia, encuriosida per tot: la vora tan verda i plena de vida del riu Xop, el ball desordenat i rítmic de l'aigua, els peixos. Ambdos se sabien tan units pel destí que els omplia d'alegria, pessigolles que sentien l'un per l'altre però no es gosaven dir. El cel tan blau somreia. Van menjar, van parlar de quin seria aquell tresor que anaven a trobar, van manegar junts la barca quan fou precís, van riure i compartiren la por pel futur incert, tan esperat. Jedra es sentia més aprop d'ell que mai.Acamparen aquella nit al clar d'un bosquet, a tocar del riu. Niut fermà la barca i Jedra, en tenir els peus a terra, sentí per primer cop la gravetat de l'aventura. Engegaren un petit foc, no hi havia enemics al voltant, i van cuinar un parell de peixos. Amb les flames ballant-li als ulls, Niut no deia res.
-Penses que no ens en sortirem?
-Penso que no cal demorar-ho, que ha arribat l'hora que sàpigues del meu amor.
-Amor? - Jedra hauria volgut morir, tantes eren les forces que concil.liava, al seu dins, aquella paraula.
-Et demano que em disculpis si no et faig el ball de l'aparellament o qualsevol altra convenció. T'obro el cor, que és ple de sol, com el d'avui, sense cap núvol, si estàs amb mi. Et dic: T'estimo, Jedra valenta, tan bella i ferma, tan dolça i nena. T'estimo per tots els teus gestos, teves paraules, pels ulls, la força, pels peus de fada que guien mes passes.