23:21 07/09/03
Feia mesos que Jedra no sortia del castell. Ho pensava dalt la tartana que les portava al riu. Agafava la mà de la mare, que mirava enllà, els ulls serens. De tant en tant, li donava copets amb els dits, com si toqués una cançó. "Tot irà bé" era la frase preferida de la mare. Però avui no la deia. Com si ja fos indiscutible que tot aniria bé. Na Jedra frisava per en Niut. Ell havia marxat abans, per deixar a punt la barca. Els dies passats, al castell, s'havien conegut l'un a l'altra i, ara, li semblava que el món s'aturava, sense ell. Niut era un home honrat i pacient. Les vesprades, el joc més delectant era seure, al costat del foc, i escoltar allò que Niut volia explicar dels seus viatges. Baguls blaus plens de tresors en coves fosques i humides custodiades per dracs.Niut les va anar a rebre. La barca ja era a l'aigua, tota pintada de color blanc. Amb lletres vermelles, el nom, Maria. Poques persones eren testimonis de l'inici d'aquell viatge: la reina, la Maga, un grapat de nobles, entre ells Guidó, i un pescador que s'assemblava al vell sense nom. Quan donà les xarxes a Niut, va moure la mà, davant el pit del guerrer, com una benedicció. Ningú ho copsà, excepte Niut i Jedra, a qui anava dirigit. I així, aquella albada, quan el sol tot just despertava les flors i els ocells i l'aigua neta corria amb esquitxos de matí, una barca començava a fendir el riu. El vent, el xip xap del corrent, la ja palpable sensació de llibertat obrien, com s'obrien l'aigua i el vent al pas de la barca, un futur immens de possibilitats. Els dos amics, Niut i Jedra, van mantenir una bona estona els ulls fixes en la terra que els acomiadava, en aquella vora del riu on no sabien si tornarien mai més. Després, ell la mirà, sense tocar-la, i li prometé la seva protecció en aquell viatge.