Ell va córrer tant pels boscos que en sabia cada arrel, cada font, cada animal. on vivien les guineus i les formigues. Corria pels boscos rera la lluna i el sol, els seguia fins que s'adormien a les muntanyes i es posava de puntetes, cap i peus ben estirats, als cims més alts, per si veia on anaven a reposar.

Somià mil nits que perseguia brillants estels fins coves màgiques d'aigua glaçada. Als Estimballs de l'Aligot hi havia les millores postes del món. Mirava el sol, sense cap núvol, que era com viu, un punt vermell de gelatina i, al seu voltant, un llum intens que, en allunyar-se, es feia taronja i rosa i groc. On va el sol després d'això?

A les muntanyes, enllà, enllà, que si hi arribes és més enllà, perquè la terra no acaba mai.
 
 

<
<<