Va seure tardes al banc de fusta més proper. La paciència et va fer reina i, un migdia, homes vestits amb monos de feina, botes altíssimes, casc, llum i plàstic, s'agafaren a la llossa i van fer força cap amunt. Al cel. Al sol. Als núvols. A l'aire que tallaven edificis fent carrers i els coloms.

Dama del Son fixava els ulls en el metall, que resultà portar a una escala sota terra. Potser buscaven una avaria als quilòmetres de túnels connectats, el metro, els trens, el clavegueram, móns subterranis tan immensos com la ciutat. I tan humits. Somnis de coves ondulants que acabaven en forats de penya-segats. A baix, el mar. Mediterrània.

Ella ho rumià alguns segons -o foren mesos?- i mirà el poc que deixaria: mantes i llibres, trastos en un carret molt vell, d'aquells de nines. Pensà en la mort del seu amat i en una llum que l'empenyia a passar la porta. Potser és la màgia. Potser em crides.