Gizel


008
 

Són les pedres i els metalls els que perduren
 
 
Entre les tenebres, torna el sol al cor. Sóc sola, Gizel, sóc sola i cansada, ja no tinc company. Demanes ajuda i ajuda la tens. Apretes les mans, l'una contra l'altre, i es fa el miracle, un fum. És dama de pedra que et va donar el llibre.
-Princesa, què vols?
-Tornar al meu somni.
-Què tal si ens mirem ambdues al mirall? Ja has descobert a Gizel presonera del món connectat. L'has vista entre cables i bits amb Maragda. Gizel hi va entrar quan tot just naixia el son electrònic i l'han atrapat. Ella i nosaltres, tots som presoners. Hem perdut el cor, que és Gizel, i tu el trobaràs.
-I què cal que faci?
-Saber com entrar al món de la màquina.
-I si ens empresonen, si moren amics, si morim nosaltres?
-Ja som presoners. Ja han mort els amics. Però hem dibuixat una escletxa, quan alliberares ocells a la Rambla, recordes? És màgia simpàtica. Ells lliures i tu, nosaltres, també. Ja és fet l'encanteri, sols falta actuar. Cal, doncs, que reuneixis companys de camí, que cridis amb força els Senyors de Ciutat. Però, abans, vull portar-te a fonts encisades on purificar-te.

No és un somni quan núvols roses acaronen el cim de la muntanya on t'ha portat la dama del llibre, que ja no hi és. Flaire de ginesta, tan tendra que costa arrancar-la i fer-ne un ram que tires a l'aigua d'aquella riera, camí de les fonts netes i glaçades. L'escuma que cau per entre les roques i llisca avall, fins petites vores on dorm tanta molsa. Al prat del costat, creixen margarites, violes, roselles. Som soles, Gizel, canten els verdums, petits rossinyols, puputs i les garsses. Al cel hi ha la llum, les ombres del faig, pollancre que es deixa besar pel vent calm que juga amb les fulles, valentes i tendres. Aquí estem, Gizel, aquí tot tranquil, ha mort aquell temps que tot era plor. Ara viu per sempre Siam al meu cor. Aquí sóc, ben sola, els arbres i boixos, ocells de la prada, crida l'esquirol i fuig entre branques. Camí que no saps ni tu on s'acaba.  El xim-xim de l'aigua que passa. El cel tan amunt, tan blau que fa riure, recordes la tarda que també el miraves i així començà el viatge iniciàtic. Ja ets dona ben lliure, neix en tu el coratge. Ara, tu i Gizel, que sou la mateixa, decidireu juntes cap on cal tirar, per l'ideal salvatge que ens lliga a tot. Si jo sóc aquí, m'invento el perquè.


Et sento al cor, gatet bon company, quan criden els vents que cal continuar. Però sola no puc. Necessito els altres. Tornes a ciutat. Tornes al combat. La màgia reviu si trobes la força per unir esperits i fer-los cantar. Ho entens ara, nina? Reuneix teva gent i digue'ls cantant que els necessiten. Ells ho comprendran.

Esperança que mai no ens has abandonat.