Gizel
009
Serà una tarda que corres distreta i vas a ficar-te en l'aire calent d'uns grans magatzems. Allà, just allà, retrobes el noi de la flauta. Ajegut a la porta, que sembla dormir. Penses abraçar-lo, donar-li la mà i fer junts la dança dels dos vells amants. Dir-li que l'enyores. Que han passat mil coses i ja ets al camí. I el despertes.
Asseguts a l'herba, voltants de fanals, celebrem que ens hem retrobat. Senyors de Ciutat, bevem i cantem, fem voltes al foc d'electricitat i riem. I és festa de fades, de tanta la gent, al parc d'arbres vells, que vé amb nosaltres. Hi ha trobadors tocant la guitarra i flautes que canten el nom de Gizel, aigua de les fonts i mil flors. Cap cara és prou bruta, cap gemec real. Música del salzes, nogueres, alzines, són nostres parets en aquest palau, el parc del bons nans que riuen i beuen. El Senyor del Cant, que és el noi de la flauta, juga amb el seu gat i un gos, nou amic. Just al seu costat, dama Bonalluna, que parla amb bon seny:
-Gràcies Giriplau, Ferraveu, Sigilon, Ninaua, Corsepet, Pirinau i Blanquet, nans i esperits que viviu al parc on ens iniciem. Gràcies a les Bruixes i les Prostitutes que ens ajudareu. Amats tots els Manguis i els Bojos tan lliures que no permetreu que ignorem res. Amat Ricalpeu. I el Senyor del Cant. Gràcies a l'anciana, llum verda esculpida, que ella visità per tenir intuïció. Gràcies a la Dama del Llibre, ànimus del món, que posà a les mans d'ella Idealisme. Gràcies a la dona que llegeix les mans, ombra de la Lluna que la desvetllà. I gràcies per fi a Dama del Paraigües, la darrera mare que encara no sap. Ella, bones dames, com hem decidit, també tindrà nom: la Dama del Son.
I ja ets batejada quan na Bonalluna et fa un dolç bes.
No para, però, així aquesta festa, que continuarà fins que surti el sol. Homes bruts amb barba ballen amb les dones que semblen com bruixes, coloms estufats, gats amb ulls encesos que busquen pardal, avis que vas veure burxant papereres, nenes de pell fosca que demanen al metro. Parracs per vestit i la pau al dins. El nan Giriplau t'agafa la mà i crida, feliç: Tots a dins el llac! I salteu a l'aigua, plena de nenúfars, t'esquitxen i esquitxes. És riure. I llavors s'aixeca, al mig d'aquella llac amb quatre pams d'aigua el bon Jonc de Grand, que es vol explicar:
-Sabeu l'objectiu que ens ha aplegat: cal trobar Gizel que està atrapada al món connectat. Gizel en diem, cor, ànima, lloc on viuen per sempre les nostres consciències. Gizel segrestada en ones electròniques, volen que serveixi només al Sistema. La màgia ens ajuda. Silenci, esperança, honor, amor, compassió, natura, llibertat. No volem crear móns nous ni poders. No som egoistes. Volem sols que el cor impregni la ment perquè així tothom pugui ser feliç. És una nova era, és nova consciència. I quan nostra Dama del Son es desperti, del tot, ho sabrà el món.
-Serà el final? - pregunta un pardal
-Només nova fita, nou canvi, nova passa cap la llum, la bondat.
Tothom va fugint quan el pare sol comença a sortir. Arriben uns homes vestits tots ben verds, amb una manguera. Envien mil gotes als arbres i terra perquè es desperti el parc dels bons nans. Els ocells eixorden i mouen les branques que esquitxen. Els homes se'n riuen i ens cau al damunt un devessall d'aigua. Pobres remullats! L'humor del matí. No et mous i agraeixes la dutxa. Mentre, al sotabosc, els ullets dels nans. Que riuen.