Gizel.005

Els llums blaus fan pessigolles. És fosc i els homes passegen per la Rambla. Homes que em volien tancar a una casa i dutxar-me. Hi ha dones que hi parlen. Siam, vés, amaga't, escoltes què diuen? Aviat se'n van i quedes ben sola, amb la por a la panxa.

-Perduda, on vas? - pregunta una dona.
-Dormiré amb olors a dalt la muntanya.
-A peu vols anar-hi? Hi ha nazis a dalt.
Atura la passa i la mira. Són vermells els llavis i brillen, és rossa tenyida que ensenya les cames i els pits. N'hi ha per totes bandes. Cabells llargs i curts, petites i grasses, de totes les menes, que fumen i parlen.
-A dalt és pels rics.
-No puc caminar?
-Vés cap a la mar que ella et ben guarda.
-Jo no necessito guardians ni consells. Gizel és qui em guarda i he trobat el llibre!

Ai, ara són totes que riuen amb ganes. Només una estrella, princesa encantada, és tota callada. M’agafa d'un braç i em porta a una banda.

-Què et diu el teu llibre?
-És en blanc.
-Potser el llegirà un home que estudia.
-Qui sou, què dieu?
-Mossèn Ricalpeu és home lletrat. Ell et pot parlar.
-No us crec, fa un moment estàveu amb homes que em volen tancar.

No es vol defensar. S'acosta a un cotxe. S'agafa els dos pits, s'ajup i els estreny, lenta obre les cames, movent el culet. L'home se la mira i ella, amb mà experta, es fica en l'obscur d'un seient grisós.

Mossèn Ricalpeu? Mossèn Ricalpeu, on sou vós ficat? El llibre és en blanc. Ja no tinc més somnis. Qui em guiarà? Mossèn Ricalpeu tinc por de les passes que em porten als arbres tan ben perfumats.

Siam em guià, un dia gris, de núvols de pluja. Havia gastat la fi de l'estiu voltant les esglésies d'aquella ciutat. Homes ben negres, dones grises belles. Mossèn Ricalpeu no era ningú ni el coneixien. No trobava el nord, aquells dies lletjos. Perdia el sentit, em deixava endur. Llums llampecs colors, les tardes morien en cels fets maduixa i sang però estranya, com si el meu foc no existís en l'aire. Siam em portà a la Font del Gat, escola de bruixes.

Hi havia una cova, com boca de pedres que tallen i punxen, destral del gegant que les va esberlar. Les herbes gebrades hi queien plorant. Al fons de la cova brillava la mort dels homes antics que un dia cantaven la terra. Gizel és aquí. No hi és però la sents, és cor qui ho explica. No veig només crec i en allò que crec insuflo la màgia del meu pensament. Hi veig.

Siam mira i calla, però de cop es mou. On vas, digues, què? I dins el meu cap veig un jardí humit emmig la ciutat. La universitat!

Efectivament, mossèn Ricalpeu era al jardí i escoltà atent.
-El llibre és en blanc perquè l'has d'escriure. Escolta esperits. Escolta'ls com sigui. Gizel és amb ells. Allò que tu creguis serà realitat.
-Per què no parleu més clar?
-Qui sap ja no parla.
-Cap on puc tirar?
-Escolta les veus de tots els teus somnis.
-Perduda estic. Perduda ben bé. És negre el meu món. No sé on anar.
-Goses defallir? Entens que, al viatge, sempre hi ha moments que no saps què fas, que vols retornar? Jo sóc qui t'explica que hi ha un més enllà.
-Jo no defalleixo!
-Aquí et vull tenir! Tu tries, princesa. I no oblidis mai que ets dona dels arbres, de boira i muntanyes. No deixis ta mare, la dama natura, la força encisada que ens dóna la màgia.