Gizel
 

006
 

I tries. Arribada és l'hora de lluitar pels altres. Si el llibre és en blanc, bo que l'escriurem. Què ve just després? Ho pensa quan passa davant d'una sala que és plena de màquines, on juguen, abstrets, els adolescents. S'hi fica, ensumant. Pot ser aquí Gizel?
 

Homes dibuixats que salten i corren, empunyen destrals i grans escopetes, homes dibuixats que lluiten amb monstres. Pantalles que brillen. Sorolls que són cops, brunzits i la música. Joves encisats pels moviments d'homes tancats en pantalles. Se sent forastera, tan fora de lloc, tothom se la mira amb cara de fàstic i ella que res, que no se n'adona, curiosa com mai, fins que un marrec crida els companys: Fem fora d'aquí aquesta donota!
 

No et costa tornar a la Font del Gat, una altra vegada, la cova que és bauma, monestir tallat. Dones hi mediten, al fons, les veus dolces de magues que juguen.
-Dieu, què busqueu?
Qui parla és molt bella.
-Buscava el camí, però me n’han fet fora.
-Potser ton camí no és per on tots passen. 

 I crida Maragda. Seiem i ajuntem la força de ments, les mans agafades. A Gizel busquem per un món de llum fins que arribem a un punt verd i blanc que és la matriu. Hi ha una explosió de llamps fluorescents on veiem mil cables que fan una xarxa i una veu de màquina ens diu:
-Busqueu els follets que m'eren amics.
-Gizel tu ens parles?
No hi ha cap resposta.
-Trobar els follets?
-Dessota l'asfalt.
 
 

Món d'aigua que corre són les clavegueres, sota la ciutat. És fosc el camí, la humitat et cega, rellisques i plores.
-Què li farem, què li farem?
-Pessigolles!
-I que ens farà, i què ens farà?
-Qui et veu que li fas pessigolles?
-I què ens faria, i què ens faria?
-Pessigolles, pessigolles, pessigolles.
-I ell què fa, què fa?

Siam miola i els homenets, no pas nans però petits, et miren. Tens por i crides Gizel.
-Què saps de Gizel? Ànima del món empresonada. Gizel. L'Aroma busques tan avall?
Ho canten, ho riuen, ho expliquen als altres, s'agafen les mans i fan la sardana. Et volten.
-Us busco.
Quan parles, s'espanten.
-Gizel era Aroma que ens feia molt lliures, la plena consciència. Ets tu l'enviada? Ens ajudaràs?
-Dieu de què es tracta.
-Volem deixar uns homes sense el seu negoci.
-Quin mal us han fet?
-Traficants d'esclaus.
-Esclaus? Que n'hi ha?
-I més dels que et penses, però no esclaus humans sinó uns ocells.
-Ocells?
-Gallines, coloms, periquitos i canaris, violetes i blaus, arlequins, diamants quatrecolors, de pic de plom, margarites de bec vermellós, degolladors, pinçans.
 
No hi ha gaire gent, és la matinada. Els bars ben tancats. De cop, un soroll. S’aixeca ben lenta la tapa del terra on viuen follets. Dos ulls que hi brillen, mil més són a baix, amb el cor que crida Silenci i s’embala. La dama s’acosta, tot fent la pagesa, al quiosc primer i sent el ron-ron, rics-rics i glo-glo, els cants dels esclaus. I aixeca el braç. I és el senyal.
De les clavegueres surten cent follets, amb tot de bastons que piquen i piquen mentre fan un cant de plor i llibertat. Forats a les reixes, surten els ocells, s'espanten però fugen, són deu ja són mil les aus que s'enfilen cap a l'horitzó, amb el crit de glòria, per fi s'ha acabat que et mirin els homes i et vulguin tocar.
I salten sirenes dels pobres quioscos, les màquines totes xiulen de gran pena i arriben els polis. És fosc quan, de cop, els homes t’agafen i et quedes ben sola. Arriben els polis. I criden. I toquen. I ronquen. I canten. I volen més gresca en la dona sola. I vinga. I apa. Ara cop de porra. Ara amb la culata. I és fosc món de cop.

 
 
007