Gizel.004

Busquem mariners! Robem una barca! La dama a les ones està esperant. Què va dir De Grand? Fer volar el senyal. Però si el fas volar, el perdràs. No cal. Busquem una barca. La dama a les ones és un signe prou clar.

Fan riure de veure la dona i el gat que corren pel port sense pescadors, iots blancs i brillants, barcasses immenses. És nit i mil llums es tornen fluïds damunt l'aigua mansa. Silenci de mar, només remor vana d'ones que a vegades xoquen amb el moll. Siam és qui olora un marrec que juga amb els crancs. Ei, noi, saps on puc trobar una barca? I és tot dit i fet. S'allunyen del port en barqueta vella de fusta que canta. El xap dels dos rems trenca l'encanteri, trepitja els reflexos de llum tan brillant i endinsa les ànimes en el balanceig. S'escolta el perill a dins de les ones, profund com silenci, semblant al fluïd de panxa de mare. Tot fosc. La mar no vol pors. Ni una boirina empastifa la vista, Gizel hi és a dins, entre glugs de peixos protegeix qui cerca. De sobte, una illa s'albira enllà, com un tros de terra que no existeix.

-Tu, queda't aquí i espera fins l'alba. Si no torno fuig, retorna a ta casa i explica-ho només als avis que ames. No parlis amb gent d'aquesta aventura ni busquis mai més aquesta illa.

S'endinsa pel bosc que neix a la platja i arriba a una plana. Allà quatre roques són plenes de dames ben nues que ballen. La noia, encisada, es treu els vestits i puja al rocam, els braços enlaire. Fem moure la terra! Ballem! Ballem i viatgem amb la lluna, cap altres paratges on no mori mai l'escalfor de dona. És festa i ben grossa.

No saps com, se t’endu la força de les dones que criden i canten i giren sobre elles depressa, mouen caps i braços, cames i cabells, com un molinet embogit pel vent. Soroll de tambors. Et veus transportada en sensual energia que puja a les roques on nues amazones són bojes per l’èxtasi. I damunt la boira dels arbres i el mar divises la dama. Blanca. L'amulet, fins ara a la butxaca, surt no saps com i te'l trobes a la mà, ple de llum que apunta molt, molt lluny, cap una dona enlairada en una casa de ciutat. Hi ha ones al seu costat, però no les de l'aigua sinó ciment i ceràmica.

Saltes les roques i marxes corrent. No hi ha prou cames per saltar els troncs, les fulles, les branques, l'energia de l'aquelarre. Corres fins la barca. Serà molt després, a la mar, que sentiràs l'enyorança. És la mel de les dones de l'aigua.

I continues corrent fins que ets a la casa. Els ulls cap amunt. I, de cop, t'enxampen.

-On vas?
-Busco una dama i un llibre.
-Tens casa?
-En tenia però en vaig marxar, no porto amb mi res més que jo.
Et regiren la roba i t'agafen. Crides, tires coces. Què fan dolents, a on em porten? No faig cap mal!
-No ploris dona, et vestirem amb roba nova i menjaràs. Serveis Socials t'han preparat un llit perfecte, blanc sense puces. Has de comprendre que no podem deixar una noia que corri sola, a aquestes hores, per la ciutat. Aviat vindrà l'hivern que mata i no volem morts, a les voreres. M'entens, princesa?

Siam no hi és i estàs ben sola. Mans que t'apreten semblen de ferro, o són d'acer. No et deixen moure. Siam, ajuda! I arriba un home. És Jonc de Grand. S'acosta i canta: Mireu què us tiro! Són paperets, burilles fresques, que volen com si fos confetti. Siam, amb ell, salta i aixeca les fulles grogues en rebombori, en una dansa per allunyar els mals esperit. Somriure als ulls, corres, t'amagues entre la gent, emmig la nit. Tornes al lloc on tantes pedres es van fer ones i els balcons són fulles d'arbres, com la cabana que és natura, sense cap angle, jocs de colors, la meravella, just al costat de l'edifici on, dalt de tot, seu una dama de pedra blanca, ben amagada pel magnetisme d'aquelles ones que tothom mira. La dama bella que sosté un llibre.

Passaran hores fins que algú obri aquell portal i, un cop a dins, entre moquetes, sents com respires de tant respecte per l'aventura. Siam als peus, ara t'adones. Potser millor. Puges amb pressa els mil esgraons fins que arribes a un terrat. Hi bufen tots els vents del món que fan volar els núvols roses. La dama bella seu més amunt, al pedestal. Siam s'hi enfila fins que s'asseu en pètria falda.
-Us han cridat? -sembla que penses.
-Qui parla? -penses que dius.
-Qui us ha cridat a aquesta falda?
-L'anell de plata.
-Voleu el llibre?
-No sé què vull ni si a vós parlo. Rondo somnàmbula per Gizel.
-Jo sóc Gizel, tu ets Gizel. Vols una pista? Vols el meu llibre? Què tinc a canvi?
-Jo no tinc res.
-Vull aquest foc de l'amulet que t'ha guiat. Vull viure en ell.

I l’anell salta a la pètria falda. No dormis ara que veus la màgia. Siam no s'espanta quan l’estàtua es fa tros de carn, per un instant. I salta el llibre a les teves mans.

Però no hi ha lletres! Un cop a baix i obert el llibre, veus que és en blanc. On són les lletres?

Somni: Era un rei-tronc de barba blanca que em queia al damunt, de dret als ulls.