Gizel.003

Fa nyec una porta vella i gastada quan entres a dins del portal. Voles amb les passes, no fressa si-us-plau que la por em frapa, no s'entra en món nou d'una revolada, tot i que t'hi porti un vent que no és música ni olors de la tarda sinó magnetisme que et té enganxada. El dins és ben fosc. Com t'ho esperaves? El dins, passadís, segueixes parets llises i suaus i algun so estrany t'accelera el cor. No és res, és Gizel que et diu benvinguda, mira cap al fons i un llum s'hi retalla com un naixement. La dona iniciada.

-Has oblidat el teu amic.
Qui parla és dama que ja coneixes: la cara esculpida allà al portal quan fa un moment cridaves vull màgia. Els ulls verds de bruixa.
-Amic, em dieu?
-T'espera i reclama lluitar amb seva dama.

I sents aquell miau que no t'abandona des del dia que va arribar Gizel. I tanques els ulls. Somriure acarona el teu dins feliç perquè hi veus l'amic gat de les teulades. L’instint.

-Vol ser sempre amb tu en aquesta aventura, mal caigui en paranys. Arriben les proves i no seran fàcils, t'ho dic, estimada. La força és un pèndol que ve i que marxa.
-Ell és amb vosaltres?
-Ell és.
-Company de camí?
-No et donarà res a canvi de res, mantén son amor i et salvarà.
-Perills em vindràn?
-Molts més que pensaves. Tens por?
-M'ho sembla, però marxa.

Somriu vella bruixa amb dolçor de mare. Qui és aquesta gent? cap on em fa caure?

La primera nit que dorms sota estels, el vent t'acarona i el terra és fred. Somies una casa on moren els amics i hi ha un pagès que cava les fosses. Somies que fuges però no saps on. Demana al pagès cap on has d'anar. I et diu: ves recte que ho passarem bé. Però tires enrere i entres a la casa, on hi ha un cavall, verd, de porcellana. Saps que és el mal. El trenques pel cap i en surt un filferro que lliga un feix. Desmuntes el cos i són grans de blat, però sec i aixafat. És fecunditat que ja no fecunda, és mort l'interior de la pròpia vida. Auguri funest.

I passen els dies en unes vacances quan res hi ha per fer. La dama i el gat viuen dies tranquils, de final d’estiu, quan no cal cansar-se, només mirar el mar, pensar en el dins, el cor i la ment, viatge interior, dormir sota estels. Ningú no els destorba. Senyors de Ciutat se'ls miren de lluny. No hi ha entrebancs. La vida és un llac. Qui som i què hi fem? Éstà tot escrit? Per què sent iguals som tan diferents?

Ara és el moment per parlant amb l'animal. Sense fer cap força, ajuntant els caps, sé què em dius germà, ferotge tan blanc, meu amat Siam.
-Tot arriba si ho demanes, no tinguis pressa. Rates i coloms, gats, gossos i peixos vam venir amb els homes de dalt les muntanyes, per gratar l’asfalt, sense oblidar mai la màgia d'abans. Estem entre els homes i sabem lluitar.
-I per què la lluita?
-Per fer l'harmonia. La roda que gira composa el cicle, canvia la forma però el fons és igual. Has sentit riure els arbres?
-Aquí?
-Pensaves que tot era plorar? Pensaves que tot era fum i fressa i cotxes? No has sentit mai com riuen els arbres? Els ocells que canten a la ciutat?<>

-Ah! el mixinu m'ha vingut a buscar... Vols riure, vols cantar, vols que et digui l'alegria que és tot pau?
Un gros home desdentat, barba bruta, cabell de teranyina tot ben llarg, s'us acosta, mentre canta la cançó dels tres soldats. Ei dieu, voleu volar? i llença un paper que s'enlaira i segueix, per un instant, el ball del vent. El vell estira els braços i els mou amunt i avall. Volem, volem, com un paper. I és tot ell riure. La gent se'ns mira, perduda en el seu propi fang, de cop, guspires: un home vola arran de terra. I ara, què fa? Content es para, troba burilles que amb molt de compte posa entre els dits i ziu! les llença. Oh, què te'n sembla? Per acabar de fer la gresca gira tres cops sobre ell mateix i tots riem. Au, ei, va, visca, que avui fa sol, volem, volem, com un paper. I us fa a tots dos la reverència:
-Senyor de Grand, a vós servir. Dieu-me Jonc, si ve de gust.
-Qui sou, què feu?
-Riem, volem. És el mixinu que vol jugar.
Mes és misteri quan para els llavis a la teva orella i diu, seriós: "Just on les ones hi ha una dona. Ningú la veu. Just a les ones. Ella té el llibre, si saps volar. Busqueu el llibre quan sigui nit. Serà un senyal que us guiarà, jo el vaig deixar. Tireu-lo amunt.

Flames al cel aquella tarda, buscant cartrons que fan de llit. Per un moment, contempla els núvols, color maduixa. És la natura de cada dia que no t'hi fixes si no ets atenta a aquesta màgia. El cos ben quiets, els ulls coberts de serenor, el pal.ladeig del cel ardent. I sents un clinc! Mires als peus: es un anell de plata. El senyal.