Gizel.002

Pi negre, avet, alzina, faig, pi roig, bedoll, roure, freixe, avellaner, vern, gatsaula, sàlzer, trèmol, moixera, blada, euró, arç blanc, castanyer, grèvol, cirerer silvestre, neret, ginestell, argelaga, boix, esbarzer, aranyorer, roldó, la malva, el safrà de muntanya, la carlina i el card, flor de les tarteres, lliri de neu, candelera.

L'isard és senyor dels talps. Perdiu blanca. Els corbs. Voltor. Esquirols, conills, mosteles, guilles, eriçons, senglars i llebres. Garses, gaigs, grallers, esparvers, xoriguers, aligots. Guatlles, tords, mussols, òlibes, pardals, orenetes, falciots, pinsans, pitroigs, rossinyols, passerells, caderneres, verdums, bitxacs, sids. La serp. L'escurçó. Un barb i les truites i els bagres.

Era un capvespre quan trobà la clau. Havia passejat tota la tarda, per sentir el sol després de la febre. Dies i nits que era al llit, els recordava en somnis d'espirals. S'havia encès el fanal sota on tocava la flauta un noi primet, ros brut, que seia amb partitures a la falda i un gat ben blanc, taques teula, conegut, que li feia costat.

Qui ets tu, gat? S'hi va atansar i mirà l'animal, que la mirà, records de la cova. Qui ets tu, gat? El noi, sorprès, li fa:

-Gizel L'Aroma, darrera força que ens salvarà. Gizel, la màgia - diu el flautista.

No! Nonono! Fugir corrent, marxar, saltar. Què sap que faig aquest flautista? Córrer. Fugir pels carrerons que fan pudor, com laberints on viuen ombres.

Brillava la lluna ben plena quan sortia de l'entrellat de carrerons i es va aturar davant la catedral, un edifici amb un home a dalt que, creu en mà, assenyalava a les muntanyes. Com extasiada comptava punxes i pinacles d'aquell coet de l'esperit, mentre evitava recordar el noiet prim que deia Gizel, la força última, o la darrera, que ens hauria de salvar. I just llavors...

-Què, què, què, què vo-voleu?- Era petit però ben plantat i la fitava com amb vergonya, potser guardià d'aquella plaça. Un nan que et crida.

-Què vull? Què busco? Gizel L'Aroma. M'has escoltat? Gizel et busco, tot em fa por.

Esgarrinxada per la intempèrie però no pas vella, hi havia una dama on el nan la va portar:

-No tinguis por. No som pas bojos, que som Senyors de la Ciutat i el bon amic que t’acompanya és Giriplau, el nan amat.

-Saber per què tots aquests somnis i si algú em crida per què serà. Saber si això és un camí o només boja estic caient al penya-segat. Trobar Gizel si això serà per mi la pau. No sé què busco, només que algú ja m'ha trobat.

-Tu sents el crit que tots estàvem esperant. Des que baixàrem de les muntanyes, on vesc i boix ens donaven força, hem continuat la Fe Antiga dels homes purs. Som els Senyors de la Ciutat que usen la màgia contra el Mal. Vivim aquí, entre les cases i gent que passa però no ens sent. Els vigilem. Vetllem per ells i pels seus somnis.

-No ens has vist mai? A tot arreu: dames que seuen a les voreres cantant poemes, joglars amb flautes dormint als bancs, gats amagats dessota els cotxes, barbuts que jeuen a les placetes on, si hi ha herba, retroben forces d'aquesta terra ben segellada que plora sota de tant asfalt. No veus que plou i surt el sol? Res no varia dels Primers Temps, només un canvi: la terra viu rera el ciment. Allà on hi ha arbres i gent que riu ens trobaràs.

-La força et crida. Estem tots junts en el perill, s'acosten temps de pluja i llamps, necessitem recomençar el cicle màgic. Són tot plegat jocs d'energies. Gizel et crida, que és nostre cor, contaminat. Ets escollida. Ets condemnada. Ets pobra nena qui ens salvarà.

-Ells són arreu i et vigilen. Mira al voltant: vénen de nits i esclafen somnis, vénen de dies rera uniformes, vénen a casa i t'inflen el cap de matèria que cal comprar perquè oblidis l'interior. Per tot es fiquen, tot ho controlen, ja no hi ha màgia, ells l'han ben morta, ben adormida, empresonada, que no se sàpiga. Ella és Gizel i l’han robat. Tu ets escollida per retrobar-la. Si a ells la dones, la faran negra.

-No, no, deixeu-me, deixeu-me estar, no us vull sentir, Gizel no és vostra ni de ningú, és el meu somni. Per què em voleu i què em voleu? No hi ha res per què canviar. Deixeu-me estar, dames i flautes. No sóc guerrera ni sé lluitar.

I fuges, corres, surts al carrer, deixes enrere l'antre de fum on t’ha portat un nan estrany. Sempre fugint.

Somni: Els peus se't xopen de fang que és fems de porcs que ronquen. De cop, voles entre cingleres. Hi fa molt vent, tot ple dels arbres. Són roures, fada? Què em demanes, Gizel, al cim del món dels pares? Els peus se'm xopen. Deixa'ls estar i vine amb mi. El camí és ample a les muntanyes, camines, rius, i el sol et eixuga la roba molla. No, que és un somni! Gizel no em deixis, que estic volant. No, que és un somni! Gizel, suplico, què he de pensar? Estic jo boja o predestinada? Ambdues coses. Gizel no em deixis, Gizel suplico, Gizel volem per les muntanyes, no vull tornar a la ciutat tan bruta i lletja de sutge i fum i la gent buida. Ho han fet ells, ells ho embruten.

Els marginats, aquells que vegis dormint a fora, dins els portals, a les parades de l'autobús, entre cartrons, bruts i feliços, ells són senyors de llibertat, són els Senyors de la Ciutat. T'ajudaran. Ells són la màgia. Creus en la màgia?

Fora les mitges, tacons, faldilla, fora perruques i sense rimmel, adéu la feina, ha arribat l'hora de treure’s màscares i dir sóc jo. Les mans ben buides. Les mans al cap. Ja no tinc res. Només em queda el meu esperit, ja no serveixo per anar a comprar. Et sents més lliure? Només cansada. Sec i reposo per adonar-me que no era vida aquell tic-tac. Fora pressions, casa i lloguers, fora diners, mai més matèries sedduiran els ulls oberts que ara albiren el món sencer. Aquí comença una aventura que pujarà deu mil pinacles fins que responguis la gran pregunta: On ets, Gizel?

Serà de dia, entre el brogit dels que caminen. Seu al carrer i mira uns arbres ben esventrats, com boca negra que fa un badall als seus troncs grisos. Just al davant d'on seu tranquil.la hi ha un portal i, a dalt de tot, dins el triangle del timpà antic, en un relleu, la cara d'una dama, tapada amb túnica, sembla que riu. Un pardal dret al cap de pedra fa un salt mortal, sense volar, i es planta enfront dels peus immòbils de la noieta bocabadada que riu, també, i crida amb força: No m'equivoco. És el camí. Crec en la màgia. Per sobre tot el cel i els arbres i el fum dels cotxes i el bram dels homes. Crec En La Màgia i ella em dirà on vaig, Gizel.