Gizel.015

Ordinadors que m'aconsolen, màquines llestes que al vostre dins vaig descobrir que éreu vives... tan lluny i aprop d'una senyora de ciutat.

La cara neta com de princesa, perduda tota en la missió, ulls com et brillen. L'home que et mira sembla menjar-te mentre li expliques:
-Sí, Ricalpeu, sabeu on para?
I ara és quan mira l'ordinador i et dóna el seu telèfon.

-Can Ricalpeu?
-A l'aparell.
-Sóc qui esperàveu.
-Ets benvinguda.
-Ens podem veure?
-Quan vós digueu.
-Ara, a la tarda, quan mori el sol.

Us trobareu en zona neutra. Gent sense els ulls al metro blau. Mal ambient quan massa ments ploren de gana i en Ricalpeu, mestre de mestres, els proporciona els amulets, sense explicar com oblidar-los, desenganxar-se de les crosses i ser sencers.
-Vós heu mentit i no ho comprenc.
-Sabeu destí? Lluites fraternes entre les tribus? Vós sou la tribu de quatre bruixes i jo un dimoni.
-I Jonc de Grand?
-Ara el torturen.
-Però, què en voleu?
-El conjur que obre el llibre.
-És en blanc, vós ho vau dir, que l'havia d'escriure.
-Cada dia, l'has escrit. Sols el llibre, paper blanc, t'aferrava a Gizel, al potser no, que hi ha raó, però l'esperava?
-I el què digui Jonc de Grand canviarà el món?
-Obrirà el llibre i les veritats que has descobert. Qui creu poder canviar el món no té cap nord si abans no pot canviar-se ell. Trobar paraules que el facin veure el seu propi dins, sense patir fred ni ferida, es temptador. I si algú troba les quatre pautes que es repeteixen en els processos de lluitar i caure, que tu has viscut, seria or, alquímia en venda, diner a cabassos. Us interessa? Sabeu paraules que obren el llibre?
-És clar que no.
-Jo crec que sí.

Diu que allà al Tibet van inventar una màquina que calculà el nom de déu. I aquella nit, quan caigué el sol, ja no existia ni una estrella.

Cauen gotes quan la nena i l'home negre entren junts a l'edifici, fins la cambra on jeu ben nu Senyor de Grand. Dos macarres, a cada banda, li canten noms. Serà Jahvé? Parlen paraules i tu t'adones que ets contra tot i contra tots, que ets contra el mal, Dama del Son. Feta una bruixa, crides amb força de ment Senyor del Cant, tan indignada per tal brutícia, i li dius sigues mon general en una guerra on poso el cap per fer la pau. Corre amb follets per dins les màquines i fes un clam per trobar ajuda. Que no funcioni res de l'elèctric i ningú surti de l'edifici. Que cap telèfon pugui sonar. Que espessa boira faci invisible el gratacels i que, des d'ara fins que jo ho mani, un altre món hi visqui a dins. Allà entrarem, amb vostres ments, per proclamar la llibertat. Que no volem ni un sol Llibre que ens pugui vendre cap Ricalpeu.

Mil esperits es fan presents, com una llum que es nóta als pèls, i tallen cordes que lligaven bon Jonc de Grand. Esclaten músiques del cel i una veu, és Gizel?, surt d'allà on hi ha la intuició. I diu, feliç: Fum de la terra sempre seràs.

I en dir la idea es fa la consciència. Espurna roja segant cadenes. Fum de la terra sempre seràs i el teu dibuix pot ser el què vulguis. Oblida els pares. Adéu passat. Ets en present i fas com vols i construeixes la teva imatge i el que t'envolta. Fum és qui vola com Jonc de Grand que ja és lliure i Ricalpeu cau de genolls per implorar: No ho expliqueu!