Gizel
013
Contra odi, amor.
Somni: Esperes sola, en un descampat. No és veritat: hi ha gent més enllà i et miren, t'admiren, perquè saps quin autobús porta a ciutat. Tens pipí. Corres al costat d'un arbre sec, damunt l'herba és un plaer. Però et veu un home negre: Pixar és pecat!. Li contestes: Poseu lavabos! Queda parat, en un instant que desconcentra, i et fot una cleca.
-Ismal, per què plores?
-Ha mort meva mare. Érem deu germans i tots ploràvem quan el pare pegava la mama estimada. Pare era de llibres i mare pregava.
-Ei, Giriplau, digues, què passa?
-Els nans tenen gana. Els nans tenen gana i aviat fugiran.
-Oh, Senyor del Cant, què dorms a la tarda?
-És dolça heroïna que m'ha trasbalsat.
Brutícia a ciutat. Els amics s'allunyen. Redada de bruixes, que arriba la neu. Les putes prenyades moren als portals. Un home passeja per sota la terra i ataca les dames amb un ganivet. Després de pujar, sempre ve baixar.
-Mossèn Ricalpeu, doneu-nos ajuda.
-Bella damisel.la, el món es fa negre, vençuda la por i trobat l'amor. És dualitat, la llei del pèndol. El dimoni ve quan tot és més bell. Però no corres perill. Ho explica el teu llibre.
-Si era en blanc!
-Fins que l'has escrit.
-Cap on cal que fugi?
-Busca en papereres les fulles que falten.
-Senyor del Cant!
-Digues, què tens?
-Mossèn Ricalpeu diu que busqui més.
-No te'n refiis. Les fulles en blanc escrites estan, amb tinta invisible que només es mostra a qui sap el secret.
I tanqueu els ulls i veus la traïció:
El mossèn s'atussa negra capa llarga, abans de sortir emmig de la boira. El mossèn amaga, al costat del pit, el llibre de pedra, amb ulls excitats perquè hores abans ha trobat sentit a la llarga vida. Ja sé el meu paper, remuga, potser el més profund, ja he conegut allò que els mortals no poden saber. Jo seré la mà de l'ombra que temen. El mossèn s'atussa negra capa llarga, abans de sortir, enmig de la boira d'aquest hivern trist. S'endinsa per vells carrers sense nom fins una avinguda més ampla que el cel i entra a l'edifici, que un dia, el primer, veieres amb boques que deien Gizel.
Mossèn Ricalpeu sota llums d'aranya d'un món net i fosc. És la biblioteca del pis 23, amb llibres per a tot i per tot arreu, ben arrenglerats en mobles de roure. Un home ben calb s'acosta a la taula, que brilla de por quan en Ricalpeu hi deixa el gros llibre. De pedra, és de pedra. Els fulls són en blanc. Tresor de bibliòfil que només llegeix qui sap una màgia.
-Dieu-me quant val. Dieu-me el conjur - dirà l'home calb.
Després Ricalpeu torna als carrers i busca el més vell:
-Senyor Jonc de Grand, la Dama del Son ha llençat el llibre al mar. Creieu-me, senyor, m'ho va explicar la dona dels gats, que cada vesprada baixa fins al port a donar-los menjar.
-Porteu-la aquí i que m'ho expliqui.
-És morta i sospito qui l'ha assassinat.
-Mossèn Ricalpeu, jo no vaig triar la Dama del Son. Va ser el Destí que mana L'Aroma. Voleu que ara cregui els vostres rumors quan altes instàncies saben veritat?
-Demaneu-li, doncs, què n'ha fet del llibre.
-El teníeu vós.
-Però li vaig tornar, volia provar de fer-hi un conjur.
-Oh! Ella no pot...
-No pot fer conjurs? Busqueu-la i veureu que no té bé el cap. Maragda em va dir que havien viatjat fins alguna estrella i, pobra princesa, el cop va ser fort. No ha superat la prova del cel perquè s'espantà i ara està amagada. Ha acabat amb tot. Llençà a la mar el llibre sagrat.
Jonc de Grand assenteix i el segresten dos sicaris del mossèn.
-Giriplau, feliç de veure-us al dolç parc.
-Algú us ha acusat, Dama del Son. Ricalpeu assegura que heu llençat el llibre al mar.
-Ricalpeu el vol vendre a un home calb.
-Menteixes?
-Per què?
-Pel conjur. Per ser reina del món material i oblidar-nos a tots.
-No he oblidat. El llibre és amb Ricalpeu.
-No cal llibre, si s'ha llegit. Ara sabeu i abandoneu? Busqueu Gizel? La culpa que heu generat per no trobar-la avui tortura senyor de Grand. Esteu perduda.
-Ni mai ni ara.
-Parla, pallús!
Senyor de Grand jeu a la taula, a la biblioteca que tu vas veure en negre presagi. No hi ha cap sang, en la tortura, només paraules. Un home a l'ombra les canta totes però no encerta quina és la màgica. Senyor de Grand sí que la sap. Parla pallús, fes el conjur, abans que moris sota el saber de tots els llibres.
Senyor de Grand està curat de tantes pors. No dirà mai quina és la màgia que obre les fulles de tots els llibres i, en especial, del tros de pedra que ara reposa damunt coixins. Gizel L'Aroma, feu-me costat, només demano algun senyal.