Gizel.012

Ganes de fugir. Pujes dalt d'un autobús i ja ets a dins del riu d'asfalt. Ciutat vista a vol de bus, belles teulades i les golfes. Tocant a terra, amb mitjons verds de futbolista i fràgils sabates, coixeja, amb bata, abrigada fins els ulls, un gorro groc i una gran manta que és un xal de mil quadres blancs i vermells. És una dama de la ciutat que ara et somriu. Tu, dins el bus, amb la gent sense ànima. Entren els homes blaus que et busquen i, enrogida, la gent et mira amb tots els ulls. S'obren les portes i et fan fora per viatjar sense pagar.

I caus al jardí més bell del món. Tot són arbres i palmeres i hi passejes. Just davant d'un mur de pedra ple de fulles, seus, reposes una estona. No saps com, no saps d'on, però un braç llarg i arrugat ja t'ha agafat per la cintura i et transporta a l'altra banda, a dins del zoo.

-Per fi ens veiem.
La veu arriba de molt amunt, al mig d'una plaça de sorra. Dalt la columna parla algú, una dama grisa, vestida bella amb un paraigües.
-Vós sou la quarta! Vós sou la dama del paraigües!
-No ens coneixíem... o potser sí. No m'has vist mai sinó en l'amor per l'animal. Avui, però, no hi ha artificis i aquí ens tenim. Per què has vingut?
-Jo no, és atzar.
- M'han dit que has encarat l'ombra.
-I l'he vençuda.
-No ho diguis mai.
-Per què em voleu?
-Per consolar-te. Has començat una aventura, t'has de sentir millor que tots.
-És tan difícil, negre, el camí...
-Troba en el negre tots els colors! El que creus lluny, també l'estrella que et fa de mare, és al teu dins. Vols un consell? No pensis res i ho penses tot. Ja has pujat un alt graó, però en falten més i jo seré la teva barana.
-Per què ho voleu?
-Digues perquè les ones tornen. Digues perquè mamen nadons. Busca Maragda. Al seu costat hi ha Giriplau que una nit tindrà una idea. Seguiu-la ambdues. Tu i na Maragda.
-Què trobarem?
-El meu paraigües.

Despertes amb aigua que llencen, rient-se'n, els homes verds. Mireu-la, aquesta! Com deu haver entrat? Les portes obertes i sol al jardí dels animals. T'aixeques i marxes. Les cames caminen amb el cervell, voltes feliç, hipnosi, pels carrerons que aviat són amples, vora el gran port d'aigua ensutjada i, ho veus com brilla? Com brilla el sol? Com brilla l'aigua? Enllà, homes negres també es desperten i les botigues. Somriure i mandra, jo no hi aniria a la oficina, tic-tac ciutat. Dama del Son passeja en pau, la llum al cor de soledat, fins ca les bruixes.

-Que bé que arribes!
Pot ser qui parla el nan Giriplau? És fosc com sempre a la cova, les velles brutes esparracades riuen de goig, les mans unides entorn Maragda. L'olla fumeja.
-Que tanta força com la guardem espanti el fred. Beveu amigues l'aigua de font que després totes farem xerrada. Que sigui avui, aquesta nit, nova reunió per sentir amor entre la gent que potser un dia ens trepitjà. Dama del Son, abans de viure nova aventura, beu amb nosaltres i escolta el conte.

Hi havia, fa molt temps, un lloc on els elefants eren els reis. Un dia, un home que hi vivia cridà, espantat: Un ratolí! Just per allà passava un elefant que, en sentir-lo, va pensar que es referia a ell ja que, en aquell país, de ratolins, n'hi havia pocs, vivien sols i no se'ls coneixia. L'elefantó, ingenu, corria a explicar-ho, feliç pel descobriment: Sóc un ratolí! Des d'aquell dia, ningú dubtà que els elefants eren ratolins.

Giriplau, Maragda i Dama del Son marxen de la festa, buscant l'aventura. Arriben a una gran plaça on topen, cecs per un moment, amb un home blanc, amb un telescopi. Ven estones de veure estels. Els mira i crida:
-Venus és aquesta nit la llum més bella!
Ho fem o no? I seuen junts a la gespa, al jardinet del costat, les ments unides i el cos és aire que penetra al telescopi d'aquell home, blanc de savi, que els explica.
-Venus és el planeta més mortífer. L'atmosfera aplastaria una llauna. La calor la desfaria. Els núvols d'àcid la disoldrien.

No poden veure-hi de tanta boira. Ja som a Venus? Es noten junts els tres amics i, a la vegada, en un lloc estrany. I ara què? Giriplau diu que no té por, però, ho sabeu, que ens espien? Ella també nota presències, com les mirades de velles bojes que, de petita, rera cortines, la criticaven. No passeu ànsia, se'n riu Maragda, però per dins també tremola. És món esquerp. Fins que, de cop, allà a la dreta, senten presències de color blau. Qui hi ha que ens mira? I s'imaginen, o potser veuen, guerres de ments, negres i blaves que, sense cossos, usen les armes invisibles de l'energia del cervell. Xuclar esperits fins fer-los pols, però no amb les mans sinó amb els caps. Boques immenses, vomitant força fins rebentar els enemics. I tu ets al mig. I, no saps com, t'omplen de l'Odi.

Giriplau crida: Contra Odi, Amor! Contra odi, amor, i unim els caps molt més que abans, per fer l'amor, calent i dolç, de sucs que vessen fins envoltar-nos com la placenta. Amor de Mare. Amor que és el nostre paraigües. Plaer de ment emmig la guerra de les ments. Concentració per oblidar que a fora lluiten. Ho aconseguim, de cop silenci, no hi ha més guerra. I preguntem: No teniu cos? I ens responen: Ningú no en té, a Venus. Som energia. Però vindrà un dia que també serem matèria, perquè així ho volen els negres. Per això ens barallem, negres i blaus.