Entre l'espasa i la paret
“El millor record que guardo són les campanes. Eren el portaveu de la vila, ho assenyalaven tot; tenien un dring tan clar, eren tan maques... Al matí, feien el toc de dia. Al migdia, l'Àngelus. Al vespre, un altre toc de dia. Quan hi havia batejos, les tocaven més o menys cops, segons la gent, i tothom corria a veure on era la festa. Els del bateig havien de tirar ametlles des del balcó; si no ho feien, els cridaven: "És bord, és bord, pare, mare, criatura i tot". Les campanes també tocaven a foc, i a somatent, i a les festes, i toc de morts, un senyal per l'home i dos per la dona. Però les van fondre per fer armes. La guerra se'ns ho va emportar tot”
Maria Caballeria. Estius del 1995 i 1996