Dels temps d'en Patufet
“De casa, en deien Ca l'Eduardo. Era al carrer de Sant Jaume, número 20. Jo hi vaig néixer: el 21 d'octubre de l'any 1904. Llavors, tothom naixia a casa. Teníem una carnisseria, que era a baix, a dalt hi havia dos pisos, un de llogat. Jo no vaig ser gaire mai a la botiga, hi despatxava la meva mare. L’obria a les cinc del matí -en temps de segar, encara més d’hora- i no la tancava en tot el dia, fins que anàvem a dormir.LA FAMÍLIA
La mare era de pagès, molt senzilla però molt intel.ligent. Es deia Josepa Terrades i havia nascut a Sant Pere de Torelló. Molt callada. La gent deia que quan la Pepa de Ca l'Eduardo deia una cosa, era segura. Es va morir als 63 anys, quan jo en tenia 30.
El pare es deia Eduard. Era de Manlleu, de tota la vida. També els avis: en Joan Caballeria Grau havia muntat el negoci de la carnisseria, em sembla que va ser la primera de Manlleu. I els fills van muntar La Companyia dels Quatre Cosins, que venia bestiar als carnissers de Manlleu. Eren en Sidro Caballeria, el seu germà Bonaventura Caballeria, el meu pare i Pau Caballeria, el germà del pare. Tenien els corrals al carrer Sant Jaume, on ara hi ha La Piara.
A l'estiu, portàvem el bestiar a la Cerdanya. Teníem vaques i terres llogades: a la Cavalleria, a cal Xic Nalic, a la Coromina, al Poquí, a l'horta de vora el riu, a l'Horta de Ca l'Alemany... Hi plantàvem patates, farratge i blat. Ens fèiem la farina i el pa. Quan va venir el temps de la guerra, que no teníem res, un dia vam arreplegar un pa d'aquells tan grossos i quina alegria ens va fer...
El pare es va posar malalt molt jove, als 44 anys, i es va morir als 51. Era molt intel.ligent, treballador, senzill, un dels fundadors de Can Catalans i membre de la Germandat de la Mare de Déu dels Dolors, que es dedicava a cuidar malalts. Els dos germans, l’Eduard i en Pau, eren molt amics; les seves dones també eren germanes, per això els cosins portàvem els mateixos cognoms. Ells vivien al carrer del Pont, a la casa pairal de Can Jan Xic. Això de "xic" ve que eren tres germans i dos es deien Joan. Al que després va ser el meu avi li deien en Jan Xic, perquè era el petit.
Els fills de l’Eduard Caballeria érem, per ordre de gran a petit, la Ramona, l'Àngela, la Teresina, jo, en Gaspar i la Conxita. A més, s'havien mort dos nens, al principi de casats els pares. La casa era molt gran i jo tenia una habitació per mi sola. Hi havia els baixos, el primer pis, els terrats per anar a estendre la roba, un pati, una quadra... Teníem mosso. I minyona! Érem de classe mitja.
Sempre hi havia gent, a casa, més quan venien els homes del camp, que havies de fer berenar, o quan matàvem porc. A mi, el bestiar i la terra m'agradaven molt. Jo cuidava les vaques i, de més gran, vaig posar una granja amb conills i pollastres. Això era abans de l'aiguat... que se m'ho va emportar tot. Tota la vida”.
“Anava a missa cada diumenge i cada dia dèiem el rosari, tota la família, després de sopar. A vegades, quan érem petites, no ens aguantàvem el riure. Un dia em vaig voler escapar del rosari: dic que pujo a l'habitació, a buscar un mocador, em fico al llit i no baixo. Quan ja havien acabat, al cap d'una estona, puja la meva mare, se m'asseu al llit i em fa dir el rosari. No em va renyar, ni em va dir res, només resar i prou. Oi quina lliçó? I jo, ben avergonyida... No vaig marxar mai més.LA MÚSICA
Les meves germanes eren molt intel.ligents. Jo sóc la més burra de totes! La gran va ser la primera dona a Manlleu que va saber escriure el català correctament. Als 14 anys! Com que a l'escola no se n'aprenia, ho va fer gràcies al “Patufet”. La Conxita, la petita, era molt llesta i escrivia molt bé.
A mi m'agradava i m'agrada molt la música, sobretot la clàssica. Tocava la cítara, l'arpa, l'harmònica i havia cantat molt. En vaig aprendre amb mossèn Josep Aulet, a la coral de les Filles de Maria i al Centre Parroquial. Mossèn Aulet venia molt sovint a casa, i també a casa del doctor Gaya, que vivia al costat. Teníem molta amistat amb el metge, era un gran melòman, amb una discoteca molt bona i de molt gust. Hi anàvem de tant en tant, venien amistats i tocaven o cantaven òpera i cançó catalana. S'havia fet molta cultura allà!
La seva filla, la Maria, cantava com un ocellet i estava enamorada de "La Boheme". El farmacèutic, el senyor Jucglà, que tocava el piano, també era un assidu. Escoltàvem música i n’apreníem, des de molt petites. El metge Gaya ens demanava quin autor havíem escoltat o quina música era aquella, i havies d’estar atenta. M'agradaven molt les cançons de l'Apel.les Mestres, era un poeta molt simpàtic, sempre deia: “El dia que em moriré, hi haurà llamps i trons”. I es va morir el 18 de juliol, quan va esclatar la guerra”.
“L'Àngela va ser bibliotecària de Manlleu, però la guerra se li van emportar tot. La Teresa es va fer monja, abans era mestra, però als 41 anys va entrar a les beates de Santa Catalina, a Vic. Pel temps roig, va haver de sortir-ne però, així que van obrir els convents, hi va tornar. El germà era molt llest, però mai li va anar res gaire bé. La Ramona també es va fer monja, de clausura, a Vilanova i la Geltrú. Era Clarissa de la Divina Providència i molt amiga d'Anna Senyé d'Aimà, la poetessa.ELS ESTUDIS
Estudiar, estudiàvem poca cosa, en aquell temps. Jo vaig anar a les Carmelites. Fèiem gramàtica, geografia, geometria i una mica de química i física. De l'únic que me'n recordo, mira que fa anys, és del "voltámetro", un aparell per descomposar l'aigua. No sé res més, però això m'ha quedat. Després, als 14 o 15 anys, a casa, a fer puntes de coixí i a llegir Balmes. Jo n'era una enamorada, el seu criteri m'agradava, la seva intel.ligència. Dèiem: “Balmes al cap i Verdaguer al cor”.
A casa havíem parlat sempre de llibres, d’aquelles converses em vénen els sentiments de fe i pàtria. El pare era de La Lliga. Allò eren gent intel.ligent, i no els polítics d'ara, que es barallen tot el dia! Tenien més seny, eren molt moderats. Jo admirava en Cambó.
En Macià, en canvi, era un bona fe. Recordo un acudit que vaig llegir a "L'Intransigent", un setmanari de França, on en Macià dormia i tothom feia el que li donava la gana. Què ha deixat escrit, en Macià? Així com hi ha un Prat de la Riba, un Cambó.., jo els havia llegit, m'agradaven els homes de la Lliga, jo no era separatista”.
“Cada vespre, després de sopar, anàvem a casa d'en Lluís Coll i Espadaler. Vivia vora el Ter, tenia fills i dona. Era una casa de molta cultura, fe i pàtria. Parlàvem d'art i ens llegia en veu alta: llibres, cartes que li arribaven... semblava que ho escoltessis al teatre, de tan bé com llegia. Parlàvem molt de pintura, ell tenia quadres d'en Llimona, d'en Rusiñol, d’en Ramon Casas. Era un fora de sèrie. Tothom qui venia a Manlleu, dels intel.lectuals, anava a Can Coll.ELS AMICS
També teníem molta amistat amb Mossèn Puntí Collell, amb Josep Viladomat, amb Joan Castell Masallera i amb Jaume Guàrdia, el pintor, que era íntim amic del meu pare, de tota la vida. I, quan anàvem a Barcelona, tothom a casa d’en Guàrdia! Les meves germanes grans el tractaven de tu perquè hi havia molta confiança, però jo no, el veia un gran senyor. En tinc una fotografia, d'una excursió a la Font de la Teula. Era fill de Manlleu però pel seu treball -era escrivent d'en Sanglas i Alsina- vivia a Barcelona.
Amb Mossèn Puntí ens vèiem molt, sobretot quan vam posar la llibreria, que ja érem grans. Va ser dels fundadors del Foment de Pietat i, sempre que anàvem a Barcelona, a buscar llibres al Foment, parlàvem amb ell. Una vegada, em va regalar un estudi que desmitificava Isabel la Catòlica, perquè allò que deien que era una santa, res de res.
Entre mossèn Puntí i el senyor Coll em van engrescar, el 1931, a posar una Mare de Déu de Montserrat, a l'església de Santa Maria, i a tenir-ne cura, perquè representava el sentiment de fe i de pàtria. Ho vam fer una colla d’amigues: la Montserrat Viadiu, la Maria Roqué Estrada, la Rosa Maria Rifà, la Teresina Pallàs Portell i jo. Vam recollir els diners per col.locar-la i cada dissabte li fèiem la visita espiritual, amb una oració del doctor Torres i Bages que encara recordo: "Verge prodigiosa, trono puríssim on reposà l'eterna sabiduria quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, alceu als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Ave Maria i Glòria...". L'escultura era d'en Camps i Arnau”.