La família Caballeria
La memòria de Maria Caballeria dóna només fins al
seu avi, Joan Caballeria, dit també en Jan Xic, amb carnisseria
pròpia al carrer del Pont. Dels dos fills que va tenir, l’Eduard,
pare de la Maria, es dedicà al negoci i en Pau, a la política.
Entre el 1904 i el 1908 i, altra vegada, entre el 1912 i el 1916, Pau Caballeria
va ser alcalde de Manlleu. Ell marca el punt més àlgid de
la família, la seva obra representa a la perfecció l’esperit
obert, conciliador, entre l’espasa i la paret, que vol traspuar aquest
llibre.
El 15 de novembre
de l’any 1908, els treballadors de l’ajuntament regalaven a l’alcalde sortint
un “Llibre d’Homenatge a Pau Caballeria”, on es recopilaven algunes de
les cartes que l’home havia enviat i rebut en la seva intensa vida política
municipal. La comunicació amb el món exterior és exhaustiva
i, sobretot, amb el fabricant Rusiñol. Pau Caballeria n’era el principal
braç dret a la vila, mentre Albert Rusiñol vivia una frenètica
activitat política a Barcelona: el 1899 va ser elegit president
del Foment del Treball Nacional, el 1901 formà part de la Candidatura
dels Quatre Presidents i el 1902 va ser president de la Lliga.
La gran obra
de Pau Caballeria, si hem de fer cas a la paperassa i desficis que generà,
durant tres llargs anys, per aconseguir els permisos i diners, va ser l’eixamplament
del pont de Can Molas, damunt el riu Ter. Els ministres Gasset, García
Prieto, Romanones i Navarro Reverter, el marquès de Tenerife, el
general Valerià Weyler, el marquès de Mont-Roig, Maura i
altres personalitats de l’època, li envien els seus parabéns
en motiu de la inauguració de les obres, el novembre del 1908. No
només aquest noms demostren la talla de Pau Caballeria. Quan mor
Josep Pla, Rusiñol diu al llavors alcalde manlleuenc, en una carta:
“Supongo que las solicitudes para ocupar el cargo que el mismo desempeñaba
lloverán sobre usted como pan bendito. Le acompaño una que
he recibido de la que hará usted el caso que mejor le convenga a
los intereses del municipio”.
Poc se’n sap,
de la personalitat de Pau Caballeria però, de la mica que se n’ha
escrit, destaca una paraula: activitat. En motiu de la seva mort, el 20
d’octubre del 1918 (havia nascut el 6 d’abril del 1874), l’”Heralt Manlleuenc”
el lloava: “En Pau Caballeria era tot un caràcter; tenia per base
l’honradés y l’activitat (...) No’s cansava mai; ell no parava de
fer cuantes gestions l’hi semblaven propies per a lograr la seva obra;
ell se presentava amb cuantes persones creya de influencia, perque l’ajudessin
en els seus plans y ho aconseguia. Ajudat per el seu estimat amic D. Albert
Rusiñol, ho removia tot”.
La lluita de la seva vida va ser
el trasllat de l’Hospital de Sant Jaume a la seva actual ubicació.
Va implicar-hi, fins i tot, el bisbe Torras i Bages, i hi dedicà
les dues èpoques que fou alcalde. La història venia de lluny:
el fabricant Carles Regàs havia deixat escrit al seu testament,
datat el 20 d’octubre de 1787, que, en cas d’acabar-se la descendència
directa de la família, els seus diners servirien per construir un
nou hospital a Manlleu. El 1840, mor, sense fills, Núria de Torralla
de Regàs, néta del testador. Però el seu vidu, Francesc
Calm, no va veure gens clar que el patrimoni li desaparegués sota
les parets d’un hospital i la batalla va ser de campionat.
Guanyaren Pau
Caballeria i el municipi, però les bufetades es van deixar sentir:
el plet s’inicia el novembre del 1904 i passa els litigis més durs
els anys 1906 i 1907. La pressió devia ser tan forta que, el desembre
del 1906, l’alcalde presenta la dimissió, que el consistori no accepta.
S’ha trencat la cama, en relliscar amb la neu, quan anava a buscar el tren
que l’havia de portar a Barcelona, per fer gestions sobre el famós
plet. Finalment, el 1908 s’arriba a una concòrdia i el 1911 comencen
les obres, que acabaran el 1913 (s’inaugura oficialment el 12 de maig d’aquell
any).
Són temps
agitats, quan Pau Caballeria porta les regnes del municipi. La lluita de
classes i la polarització de la societat escalfen l’ambient, que
esclatarà en el paroxisme de vint anys més tard. Només
entrar per primer cop a l’ajuntament, l’alcalde fa un gest: decideix concedir
una subvenció a l’escola de la societat coral “El Progrés”,
dita també Cercle Lliure Republicà i considerada, pels burgesos
més acèrrims, un cau d’anarquistes. Aquí, però,
el final no és feliç: el 1907 i arran d’una recollida de
signatures, l’ajuntament va haver de suspendre la subvenció a l’escola
i, el 1909, després de la Setmana Tràgica, El Progrés
va ser clausurat per ordre governativa.
Com diu Josep
Burgaya, al llibre “Manlleu. Aproximació a la història, l’entorn,
l’economia i l’estructura territorial”: “El fet que la petició de
retirada de les subvencions a l’escola comptés amb 3.300 signatures,
en una població de prop de 6.000 persones, és força
indicatiu”. Les causes de l’escàndol popular contra El Progrés
difereixen, segons les fonts. Burgaya diu que va venir “com a conseqüència
d’un míting radical, de caire clarament anticlerical, que es celebrà
a Manlleu a principis de 1907 i que pretenia ser la contesta a un altre
míting de caire catòlic que s’havia celebrat a Vic poc abans”.
Als papers oficials, però, s’escriu que les queixes venien perquè
els components de l’associació no s’havien tret el barret davant
la processó. País de versions!
Destaca també, en la frenètica
activitat constructora de Pau Caballeria, l’obra de les escales de la Plaça
Fra Bernadí, que comunicaven, per fi i després d’anys de
parlar-ne en diferents consistoris (des del 1898), el Dalt Vila amb el
Baix Vila. Era el 1907 i, com recorda Esteve Gaja a la seva “Historia de
Manlleu”, “l’endemà d’inaugurar-les aparegueren destruïdes
en bona part. Un desconegut les havia trocejat amb un mall. L’alcalde,
que amb tant entusiasme havia decidit l’obra, passà una forta enrabiada.
Féu fer una crida anunciant que qui sapigués donar detalls
que permetessin esbrinar qui havia estat el destructor rebria una forta
recompensa. Mai, però, no s’ha aclarit qui, per què i com
va fer-ho”.
La documentació
de l’època atribueix, encara, una colla més de millores fetes
al poble sota el mandat de l’alcalde Caballeria, soci honorari del Foment
Industrial i Mercantil: el sistema de clavegueram del Passeig de Sant Joan,
el subministrament d’aigua i construcció de les fonts públiques
dels carrers Sant Martí, Russinyol, Sant Josep i Vendrell, la reforma
i higienització de l’escorxador, una sala d’autòpsies al
cementiri municipal, la carretera de Manlleu a Roda, l’arranjament de diversos
carrers, les escoles nocturnes per a noies, el sanejament del cos de consums
(arques municipals) i una rebaixa d’un punt dels tributs que pagaven industrials
i comerciants.
Un cop desaparescut
Pau Caballeria, l’esperit familiar es reencarna en la seva neboda, Conxita
Caballeria, germana petita de Maria Caballeria. Però les circumstàncies
de l’època i el seu sexe no li permeteren projectar una imatge pública
com la de l’oncle i restà, per a la història, com una dona
estranya i massa lúcida, que es passejava per Manlleu i a qui, regularment,
el “Diari de Barcelona” publicava les seves ‘cartes al director’. Jaume
Collell pinta, al llibre “Gent de mà esquerra”, la sensibilitat
per la cosa pública i l’energia d’aquesta dama: “No té pèls
a la llengua i això li dóna fama de contestatària,
però ho és sense escrúpols, perquè tant li
fot escridassar els d’una banda com els de l’altra (...). I mentre uns
diran que és conservadora, per certs tocs d’intransigència,
d’altres la tindran per esquerranosa, per l’arrogància d’algunes
contestacions precipitades i instintives i, per tant, autèntiques”.
Amb aquest mateix
ànim cal passar les planes d’aquest llibre, una porta oberta al
món que mai tornarà de les germanes Caballeria. La Maria,
darrera supervivent de la seva branca, hi ha posat tot el coratge i la
paciència en explicar-m’ho. No la coneixia de res, fins que la meva
mare me la va presentar, un estiu de fa dos anys, a la seva habitació
de la Residència d’Avis de Manlleu. Sola i oblidada. Amb els seus
llibres, la seva ràdio, moltes fotos i una memòria a prova
de totes les tempestes. No compartíem ideologia, ni classe social,
ni educació, però em van encantar la seva història
invencible, la seva alta cultura, la fe en les tecnologies revolucionàries
i que l’aire del seu temps li hagués estat tràgicament contrari.