22:52 24/07/03
Tenia l'espasa embeinada i la capa, vermella, li queia de les espatlles als peus. Portava les botes negres plenes de pols i fang. Els cabells, rossos, llargs, es confonien amb la barba. Tenia els ulls blaus i molt oberts, tot ell agitació. Impossible sentir què deia, arreu música i veus dels convidats a sopar a la taula del senyor Barrabàs. El cavaller parlava de pressa, a l'orella del noble Guidó. De tant en tant, movia les mans, nervioses però pausades, que els gestos no delatessin el cor. Ni que hagués estat asseguda al seu costat, no hauria sentit què deien, tanta era la seva discreció. Com a filla de l'amfitrió, li tocava obrir la vetllada, posant veu al cant trist d'un llaüt. I els perdé de vista.
-No ploris, no ploris Trobairitz.
Quan acabà, tornà a buscar-los amb els ulls i encara eren allà. Semblava que el noble Guidó ja s'havia posat al corrent i acordaven el camí a seguir. Guidó deia que sí i mirava cap a la porta. Portava unes calces verdes i anava ben enjoiat, però la festa semblava haver-se-li tornat angoixant. La seva copa era intacta de vi. I, llavors, la mirà. La va veure perfectament, la va enganxar totalment concentrada en l'acte del xafardeig. Ella no s'havia adonat, per un instant, que qui mirava la mirava.