<<Venjança! Era la paraula que corria per les seves neurones des de feia set anys. Venjança per les vides perdudes, per la postració actual, sense família, sense les mans.Se li van cremar en aquell incendi. Durant set anys havia barrinat què va passar. Sovint, en donava la culpa al destí, la guspira, un cruel error. Però algunes nits, quan li venia la bogeria, sempre acabava al mateix lloc: Nineta Grau.
La dolça dama que li tenia el cor robat. Adolescent, en aquells temps, era una mestra en l'art de fer cóctels molotov. Ja havia cremat casa els seus pares. Per això dormien aquella nit a casa els Roure.
En Joan, Joan Roure, es debatia entre la venjança i l'amor infinit. Abraçava en somnis la Nineta, fort ben fort, mentre amb una mà, sorgida del no res, li clavava el punyal. De dies, la trobava pel poble i no podia fer-la culpable sinó senyora en qui humiliar-se.
Un dia clar, no pogué més i li parlà. D'home a dona. "Digues, Nineta, on eres tu quan va cremar la meva casa?". Ella el mirà i ja no era dama sinó una nena amb un secret: "Jo els odiava". I el va tocar, a l'entrecuix. "Què penses fer?", el va reptar. "Casa't amb mi". Amor. Venjança.