<<Sota un arbre, un roure? un pomer? dormia Tarantin. I no el despertessis perquè, amb el seu badall, tremolaria la terra fins esclatar.Tarantin era un semidéu a qui havia tocat la tasca de tenir cura del cos físic de la terra. Si feia l'amor, explotaven volcans a l'oceà. Quan plorava, tornados assolaven les selves tropicals. En resum: no podia portar una vida normal.
Tarantin no havia seguit cap curs per ser semidéu. O se n'era. O no se n'era. I no cal dir les destroces que va fer, mentre creixia, fins que pogué controlar la seva força. Ell i la màgia. Ell i la condemna, segons el seu punt de vista, que no tenia en compte la meravella del do. Tarantin només veia la soledat.
Sota aquell arbre, somiava Tarantin que nedava en l'oceà. Ones gegants i l'aigua freda que l'esgotaven, veia molt lluny les roques-mare. Més lluny com més s'hi acostava. Properes si no lluitava per anar-hi. Així aprengué Tarantin, el semidéu, que qui sap el poder no vol controlar-lo.
Com una fletxa, va despertar-se i, des d'aleshores, mai més bramà pel seu destí. Visqué amb els altres. I en fer l'amor, ja no es va sentir culpable. Si algú moria, voluntat dels déus. Si algú naixia, també el mateix. Ell només era una força més.