La lluna s'enfilava per damunt dels terrats. Era una autèntica falç de llum, creixent. Una estrella li obria camí al cel serè. La lluna feia cara de feliç, aquella nit.

En Mistracs li feia poemes. La visió del satèl.lit era prou plaent perquè, assegut al jardí, sota el seu influx, li busqués rimes: pruna, duna, oruga...

De cop, una veu li parlà: -Sóc la lluna-. Era una remor. Un vent. I en Mistracs va fer: -Sóc en Mistracs-. Estava realment espantat.

-Per què em mires tanta estona?

-És que estic enamorat i jugo a posar la meva energia en la teva, pensant que així arribarà a qui estimo que, ara mateix, també deus il.luminar.

-La veig. I sento com sospira...

-Dius veritat, preciosa lluna?!

-Sospira i em demana que porti el seu amor a un home..

-Oh, ma dolça!

-... que no ets tu.

-Lluna cruel!

-I per qui creus que plora aquest home sinó per una altra dona, que estima al seu torn algú de més enllà? I digues, poeta, com m'ho he de fer per deixar tothom satisfet?
 
 

>>>

<<