Nasti de Plasti era un gatet tot tot blanc, si no fos per la taqueta negra que li destacava al mig del cap. Tenia mesos i encara mamava. Passava les hores perseguint pèls portats pel vent i papallones, o jugant amb el seu germà, un floquet atigrat, o dormint en la confiança de qui té la mare al costat.

Però, un migdia, la vida va canviar per Nasti de Plasti i el seu germanet. La mestressa els llençà al carrer: -Vinga, aneu a aprendre dels vostres, que aquí ja heu menjat i dormit prou -. El sostre era tan alt que no se n'olorava el final, cel ben blau i espais oberts, mosques, plantes, altres gats que els oloraven.

Nasti, de bones a primeres, estava molt espantat, però aviat trobaria el cantó bo de la llibertat. El seu pèl blanc destacava en les nits de cacera i, a cop d'esgarrapada, es guanyà un lloc al grup dels gats. Nasti tenia només un secret: ningú sabia perquè s'amagava en època de zel.
 
 

<<