Lola, la fulla seca i vermella, la portaven els vents immensos del sota món. Impossible tenir consciència de com hi havia entrat, què succeí després de l'arbre, després de caure'n. Vivia amunt i avall, rera els metros, els corrents, pujant escales per baixar-les, el vent que empeny, mil direccions sense sortida. O potser sí... Vingué una tarda, en un viatge, que aires calents van abduïr, amb gran soroll, la fulla amunt. Enllà el cel blau i els núvols.