Gizel
017
Que vingui la pau del sol i dels gats
Somni: Claves les ungles a la paret recta i humida feta de terra. L'amiga no pot, la mires com cau. Muntanya del son, olor de bolets. Pujes. Ningú et dirà que existeix un cim. I pujes.
Església de fulles i flors de pedra que es desperten a dins de les boques, crits de sang d'éssers enigmàtics que esculpí el maçó. L'església que et crida. Ets sola al seu mig, eines d'artesans, el cel és el sostre de la catedral-natura mig acabada, al mig de ciutat. Reposes. Admires somriures de dins les parets. Olores la pau de mil energies que hi són condensades. Al mig de ciutat. Som en ple migdia i Dama del Son espera en silenci els ulls de Gizel.-Aquí em tens per tu. La roba estripada, cabells de fregall, guerrera-follet, princesa encisada per l'olor dels nans. Digues que he comprès i amb mi tots els altres. Senyors de ciutat saben que he acomplert meva part del tracte però tinc un desig i és veure la Idea que em va encisar.
-La veus i no mires -respon una veu, no al cap sinó al cor -. És en tu l'Aroma, tan dolç i tan calm que no es correspon amb les aventures.
-I ara, què faré?
-Morir com els altres.
-Després dels treballs, sols em moriré?
-Què és sinó la màgia que seguir el destí? Aviat ja ningú et recordarà. Ets gota en un mar que no pots entendre, de tan infinit.
-Vençut Ricalpeu, neix nova consciència per la humanitat. Dieu-me, almenys, que està bé el que hem fet.
-Sortir he pogut de presons més fosques, però sí, està bé. Ha girat la roda. Hi haurà altra gent que cantarà aromes per moure altres rodes. No sou res, comprens? Sou només les gotes. Tornaràs al món. S'ha fet el conjur que era alçar-te, per fi has comprès i, amb tu, qui et busqui. Tens l'Aroma a dins, escrit has el Llibre, però el camí segueix.
-Hauré de fugir?
-Ho intenten els savis i volen amunt, però és il.lusió. L'amunt i l'avall són només retorn. Revoltes? Mil més se'n faran i amb cap morirem. Mira al teu entorn: veuràs homes blaus. Són l'ordre. Els caos no duren ni al món dels ocells. Apren-ne l'idioma.La pedra que et mira sembla com si es mogui i són els teus ulls els que s'hi esculpeixen. Teu cos es fa roca, tancada en els símbols, teu cos és relleu que mira amb sorpresa el teu cos real. La terra et reclama. Plores i t'abraça Gizel, teu Aroma, que diu:
-Has comprès el cicle i fas falta aquí, per seguir la roda que és l'estimar. Ara, retira't, fes-te oblidar, adorm-te, tova, en Senyor del Cant.