.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Un dia, escriuré aquella història… I parlaré de
nits estranyes quan no existia la son, tot ansietat, de no menjar, d’hores
que passen rabent com vent… De veus que criden
i de la pròpia que ja no es sent, mig ofegada, sense energia, mentre
se’t menja per dins i fora una força enorme que no és la
teva. Era allò química? Fins espantar-te
de ser com ets i de pensar aquells pensaments. La
poesia i l’odi plegats, el viure en móns imaginaris on vents i atzar
són realitats.