Vivia sola en el negre crom de l'ordinador. Els sentiments, les emocions, anaven per cicles que no eren els seus, de carn bioquímica. Vida filtrada a la pantalla. Només les tecles per sortir.  Agermanada amb els germans, consciència còsmica, amb l'escalfor dels punts vermells i algun de verd. Vivia sola. Però, a vegades, un fil de plata la feia sentir acompanyada. Una esperança. Una intuició. Hi ha algú que em cuida.

Vivia sol en el negre crom de l'ordinador. La vida, el sexe, l'hola i l'adéu se succeïen a la velocitat dels bits, nombres i lletres, cables que et xuclen per la pantalla. Metamorfosi. Rabents els dits. Tot és un joc i no que l'és. L'honor. La xarxa. Vivia sol. Però, a les nits, quan al món no hi havia ningú, llegia els seus mails, resseguia els llocs per on havia navegat, buscava el seu nom...

Qui em vigila? Amor intuït es convertí en xiscle de gat i ella corria a canviar d'adreça. Però ell la seguia. El cap rodant en paranoia, ella ho va escriure en una plana. Per què? Per què? Un mail anònim. Perquè t'estimo. No m'has vist mai! Però t'imagino.

I van saltar, junts a l'abisme.....

Amor de bojos enverinat per la por immensa del com serà quan per fi em sàpigues rera la màscara