17:33 6/02/01
SOTA LES LLAMBORDES
HI HA EL BUIT
Mercè Molist
Trepitjar terra ferma,
en una ciutat, és més difícil del que sembla. Sota
les llambordes no hi ha la platja, com deia el famós crit revolucionari,
sinó terra, sí, però encaixonada entre quilòmetres
de túnels de metro, clavegueram, aparcaments o refugis de la Guerra
Civil... "Està tot buit per dins", assegura Manuel del Toro, expert
en la Barcelona subterrània.
Quan Del Toro, cap técnic de conservació i neteja de CLABSA, l'empresa responsable del clavegueram de Barcelona, passeja pel carrer amb la seva dona, veu la ciutat des d'una perspectiva poc habitual: la dels túnels que la creuen per sota, els salts d'aigua i ràpids, els gasos, les rates. O forats més humans com les estacions de metro, mitjà de transport que ocupa 81,2 quilòmetres de túnels sota l'asfalt. Cada dia, més d'un milió de persones baixen a les seves profunditats, ignorant, de tan avesats, els cotxes i gent que passa per sobre.
Se'l podria anomenar
el Nivell 2 de la ciutat o, com deia l'urbanista Ildefons Cerdà,
"el sistema arterial d'algun ésser misteriós de dimensions
colossals". El fluïd elèctric, la fibra òptica, l'aigua
residual i de la pluja, tot corre i s'estructura pel dessota. També
la història: el centre està construït sobre una altra
ciutat, la Barcino romana, en bona part conservada al soterrani del Museu
d'Història de la Ciutat. Murs d'esglésies, necròpolis,
'domus' i fins una bugaderia i una fàbrica de vi són testimoni
de la ciutat enterrada sota la ciutat, amb els seus carrers i clavegueres,
pous que encara aguanten, roques calentes i quietes, mosaics a la sorra.
I diu Julia Beltrán, del Museu d'Història: "De restes, n'hi
ha per tot Barcelona, moltes ni les coneixem".
Rius d'aigua
Qui coneix bé l'altra cara de la ciutat és Manuel Del Toro. Antic minaire, com molts treballadors de les clavegueres quan ell va començar, el 1967, i autor de l'actual plànol de clavegueram. L'ha corregut tot, inclosos llocs oblidats pels mapes: "Una vegada, vaig sortir entre els raïls de l'estació de França. No sabíem on anàvem, pero hi havia llum al final...". La xarxa ocupa 1.455 quilòmetres, tot seguint el traçat de les antigues rieres i torrents i creant conques artificials que recullen les aigües pluvials. A la vegada, cada carrer té la seva claveguera, que el travessa pel mig i recull les aigües residuals de les cases.
I és que no és exactament buit, sota la ciutat: és aigua, rieres domades pel ciment excepte quan les grans pluges provoquen inundacions, el malson dels tècnics. Llavors, un gran col.lector com el del Bogatell, al Poblenou, pot tenir un cabdal de 170.000 litres d'aigua per segon. "Quan algú baixa, sempre va acompanyat i un es queda a dalt. Si comença a ploure, has de sortir de seguida. Quan plou, ningú baixa", diu seriós Del Toro. "Baixar", com anomenen a ficar-se a les entranyes de la ciutat, continua significant arriscar la vida, tot i la modernització, amb la construcció de dipòsits que fan de preses subterrànies, la instal.lació de sensors per conèixer el nivell i pressió de l'aigua i l'obertura remota de comportes
Mil quilòmetres de la xarxa són accessibles a peu dret. No hi ha llum i cal portar casc, guants, botes i un lot que s'ha d'economitzar. No està permès baixar sol. Són tot homes, les 175 persones que fan el manteniment del clavegueram de Barcelona. Sota la ciutat, a entre sis i set metres de profunditat (hi ha túnels que arriben als vint), els gasos o caure en un sifò són perills reals. Del Toro no oblidarà mai el rentat d'estómac que li van fer perquè va empassar aigua en una caiguda. La ciutat per sota és líquid en moviment, aigua de fregar que llencen des d'una reixa, de rentadores, i també el riu salvatge que corre sota la Diagonal, parracs i troncs arrossegats i abandonats en les revingudes, cables trencats, rovell. I el ratolí que salta enllà.
"És una feina
dura i ingrata, molt penosa, bruta, perillosa... Et pot passar des que
surtis per una tapa al mig d'un carrer amb tràfic, fins que trobis
gasos. Abans, a la zona del Poble Nou, te la jugaves", explica Del Toro.
El metà, de la descomposició de la porqueria, i els vessaments
tòxics de les empreses han matat més d'un treballador, com
recorda: "Si tens la sortida lluny, ja pots córrer. N'hi havia un
que baixava amb un periquito perquè, si hi havia gas, moriria abans
que ell. Era habitual, fins els anys setanta; una empresa els criava expressament".
Marejar-se, caure i ofegar-se són el malson dels treballadors del
clavegueram que, tot i això, no semblen porucs. Del Toro explica:
"El primer dia de feina, vaig vomitar fins la primera papilla. I un va
dir que jo no valia per això. Doncs, em vaig posar el mono i es
van acabar els escrúpols!".
Salvem els refugis
En les seves aventures pels túnels, Manuel Del Toro ha trobat més d'un refugi oblidat des de la Guerra Civil. Com el que hi ha sota el carrer València, un ample passadís de 60 metres de llargada, a l'alçada del Passeig de Sant Joan. Excel.lentment conservat, fet a pic i pala, revestit de totxo, com els seients, encara numerats, l'ordre que s'hi respira xoca amb el caos de la guerra, dels bombardeigs aeris, un tipus d'atac totalment nou a l'Europa dels anys 30. Als extrems queden les rascades del pic a la terra i el ciment, que sembla encara humit.
Hi ha 1.340 refugis coneguts a Barcelona. La historiadora Pilar Frutos, de la plataforma "Recuperem la memòria històrica: Recuperem el refugi de la Plaça del Diamant", lluita des del 1992 perquè,"es recuperi com a mínim un refugi per barri; molts ja estan destruïts, per fer aparcaments, i si es triga molt serà tard", explica. Repartits per Barcelona, especialment Ciutat Vella, l'Eixample, Poble Sec i Montjuïc, hi ha refugis de tota mena, ben o mal conservats, més o menys grans i profunds, alguns fent ziga-zaga, per evitar la metralla, la majoria dotats amb una farmaciola o una sala de cures. Pocs amb lavabo. Construits per les dones, nens, avis i joves de la reraguarda, fruit de l'associacionisme, de les comissions de festa major dels barris, que amb la guerra van passar a organitzar la resistència.
"Cada veí pagava una pesseta per setmana, per construir el refugi, i se'ls donava un número de seient. S'hi podien passar de cinc minuts a hores. S'estaven en silenci i els nanos dormien o jugaven. Algunes diuen que s'hi portaven la mitja, però no és gaire creïble perquè a fora queien bombes!", explica Pilar Frutos. Molt ben construïts, amb baranes a les escales, instal.lació elèctrica i tubs de ventil.lació, tot i ser plena guerra i el material escàs, la historiadora es pregunta: "Seríem capaços de fer-ho, nosaltres?".
Els aparcaments subterranis,
públics o privats, tubs i galeries de serveis (empreses de telecomunicacions,
elèctriques, aigua, gas..), els túnels de ferrocarrils i
llocs que ni se sap ocupen més i més quilòmetres d'espai
útil de l'interior de la ciutat. Trepitjar les seves llambordes,
tot imaginant què hi ha a baix, és un canvi de perspectiva
que no deixa de ser molt real, amb històries humanes i fins avisos
per a la privacitat: atenció amb què tireu per la claveguera,
algú pot ser a sota, observant.
...
I baixes al metro i t'hi trobes un home entre tots diferent, barba i cabells llargs i castanys, barret de cowboy. Se't mira i somrius i seus en un banc i ve i s'acosta, us mireu, fa l'ullet, i tu rius i obres fort l'ull tercer. I t'agafa. La mà. I li deixes. La puja i la besa. I et diu: "Venga, que no acabó la fiesta. A tu rollo, chavala". Li apretes els dits. Que no està sol.M&M