EL TAP DELS OCEANS
Copyright 2006 Mercè Molist.
Verbatim copying, translation
and distribution of this entire article is permitted in any digital and
no commercial medium, provided this notice is preserved.
Va ser una nit
de Reis quan se li acudí la idea. L'única nit de l'any en
què els homes i les dones es posaven d'acord per escenificar
l'existència de la màgia. Disfressada, és clar, de
mentida consensuada per als infants però, al lloc més
profund dels cors dels grans, record sagrat d'una energia que ens fa
regals.
El regal que va rebre en Rocco va ser aquella idea genial. Totalment
crèdul, no dubtà en invertir els estalvis i vendre's el
cotxe per comprar una barqueta de pescadors, fusta vella i el motor
atrotinat.
Sempre que tenia ocasió, a les vacances, els caps de setmana,
les festes de guardar i quan sortia d'hora de la feina, pujava dalt la
barca i s'endinsava al mar. Hi havia èpoques, quan
l'obsessió era més forta, que en havent sopat ja el
tenies embarcat i xup xup, s'endinsava a l'aigua negra fins que veia
sortir el sol.
Amb els anys, va conèixer molts pescadors que buscaven peixos a
les mateixes aigües on ell, sense tirar la xarxa, passava tantes
hores. Alguns el creien boig, altres vivien i el deixaven viure,
però tots, sota la pell colrada, es preguntaven què coi
feia aquell home que mai portava cap peix a port.
I vet aquí que, una tarda, quan el sol converteix el mar en una
planxa blau cel que reflecteix els núvols de caramel, vet
aquí que en Rocco va trobar allò que buscava. El
sònar topà amb una estructura circular, de roca, clavada
al fons de sorra. Ho era, sí, ho era: El tap! El tap dels
oceans.
En Rocco va saltar d'alegria, va ballar una dansa salvatge, va sortir a
coberta i udolà a la lluna. Era l'home més feliç
del món. Però la seva felicitat trencà el secret
tan ben guardat.
Hi havia un pescador, un home obscur i avariciós, que sospitava
que en Rocco anava darrera d'algun tresor i l'havia seguit
discretament. Així va ser com el sentí quan udolava i el
va veure, de lluny, com ballava. I anotà les coordenades.
L'home va esperar uns dies i tornà al mateix lloc. El
sònar li mostrà una estructura enterrada al fons
marí. Es vestí de bus i va baixar. Era un gros rocam
clavat a la sorra, una pedra llisa moldejada pel mar o pels
déus, amb una gran anella metàl.lica.
Tornà a pujar i baixà altra vegada, arrossegant un ganxo
lligat amb una corda gruixuda a la grua del vaixell. Collà el
ganxo a l'anella i, un cop dalt la barca, va estirar amb la grua. El
tresor no cedia. Posà en marxa la barca per tibar més
fort. Més i més. Quan sortia fum del motor i semblava que
la barca es partiria en dos, alguna cosa va cedir.
Era el tap, que s'havia destapat. El cel s'enfosquí i una sorda
remor va sotregar la mar. Cec als senyals divins, el pescador va issar
la seva pesca i la mandíbula gairebé li toca a terra quan
va veure que no era una caixa sinó un grandiós tros de
roca. Decebut, tallà la corda i tornà al mar el seu
estrany regal, que es partí en caure damunt la sorra.
Quan va arribar al port, trobà el benaventurat d'en Rocco.
Commogut pel penediment, el mariner li va explicar la seva aventura,
mentre els ulls d'en Rocco s'obrien cada cop més.
En qüestió de dies, la mar Mediterrània va quedar
seca. L'aigua tardà algunes setmanes més en escolar-se
dels grans oceans, on de mica en mica anaven quedant al descobert
muntanyes submarines, immenses planes de corall i ciutats submergides.
Tothom es meravellava d'aquell prodigi i experts oceanògrafs
trobaren aviat la resposta: aigua i peixos, balenes incloses, eren
xuclats per un immens forat a la Mediterrània que no podria
tapar ni tot el ciment del món.
En Rocco i el mariner, tancats a casa, miraven per la tele les
conseqüències del terrabastall. Les seves barques jeien
embarrancades al port, ple de curiosos que jugaven a trepitjar el fons
del mar.
Els constructors immobiliaris i els polítics es fregaven les
mans en veure, davant dels seus ulls, un immens terreny ferm, dessecat,
on construir edificis, barris i ciutats. Però els amants de
Gaia, de les algues, de la pluja, de la vida, s'estiraven els cabells:
sense aigua, el planeta blau no només ja no ho era sinó
que estava condemnat a mort.
L'aigua es va escolar fora del planeta, a l'univers. I, en algun punt
entre la Terra i la Lluna, va crear una esfera aquàtica que
esdevingué un segon satèl.lit.
Llavors, actuà la màgia. Així com la Lluna
exerceix la seva misteriosa força damunt la Terra, també
ho va començar a fer l'esfera aquàtica, tot enviant
humitat al planeta. Els núvols van tornar-lo a cobrir i es
convertiren en pluja que alimentava la vida i corria pels antics rius.
Però no s'hi quedava. Baixava cap als oceans, s'escolava pel
forat i tornava a l'esfera aquàtica.
Conscients ara de la importància del líquid transparent,
homes i dones maldaven per mantenir-lo net el poc temps que era a la
Terra, amb tota mena d'invents. I, a les nits, miraven aquella esfera
amb l'orgull de ser una part d'ells mateixos. Allà van viure,
des de llavors, els peixos i plantes d'aigua dolça i salada,
mutats en peixos i plantes d'aigua una mica dolça i una mica
salada, salvats de la mà dels homes, al seu món apart,
agraïts a un somiador que es deia Rocco.
<<