Va ser una nit de Reis quan se li acudí la idea. L'única nit de l'any en què els homes i les dones es posaven d'acord per escenificar l'existència de la màgia. Disfressada, és clar, de mentida consensuada per als infants però, al lloc més profund dels cors dels grans, record sagrat d'una energia que ens fa regals.

El regal que va rebre en Rocco va ser aquella idea genial. Totalment crèdul, no dubtà en invertir els estalvis i vendre's el cotxe per comprar una barqueta de pescadors, fusta vella i el motor atrotinat.

Sempre que tenia ocasió, a les vacances, els caps de setmana, les festes de guardar i quan sortia d'hora de la feina, pujava dalt la barca i s'endinsava al mar. Hi havia èpoques, quan l'obsessió era més forta, que en havent sopat ja el tenies embarcat i xup xup, s'endinsava a l'aigua negra fins que veia sortir el sol.

Amb els anys, va conèixer molts pescadors que buscaven peixos a les mateixes aigües on ell, sense tirar la xarxa, passava tantes hores. Alguns el creien boig, altres vivien i el deixaven viure, però tots, sota la pell colrada, es preguntaven què coi feia aquell home que mai portava cap peix a port.

---

I vet aquí que, una tarda, quan el sol converteix el mar en una planxa blau cel que reflecteix els núvols de caramel, vet aquí que en Rocco va trobar allò que buscava. El sònar topà amb una estructura circular, de roca, clavada al fons de sorra. Ho era, sí, ho era: El tap! El tap dels oceans.

En Rocco va saltar d'alegria, va ballar una dansa salvatge, va sortir a coberta i udolà a la lluna. Era l'home més feliç del món. Però la seva felicitat trencà el secret tan ben guardat.

Hi havia un pescador, un home obscur i avariciós, que sospitava que en Rocco anava darrera d'algun tresor i l'havia seguit discretament. Així va ser com el sentí quan udolava i el va veure, de lluny, com ballava. I anotà les coordenades.

---

L'home va esperar uns dies i tornà al mateix lloc. El sònar li mostrà una estructura enterrada al fons marí. Es vestí de bus i va baixar. Era un gros rocam clavat a la sorra, una pedra llisa moldejada pel mar o pels déus, amb una gran anella metàl.lica.

Tornà a pujar i baixà altra vegada, arrossegant un ganxo lligat amb una corda gruixuda a la grua del vaixell. Collà el ganxo a l'anella i, un cop dalt la barca, va estirar amb la grua. El tresor no cedia. Posà en marxa la barca per tibar més fort. Més i més. Quan sortia fum del motor i semblava que la barca es partiria en dos, alguna cosa va cedir.

Era el tap, que s'havia destapat. El cel s'enfosquí i una sorda remor va sotregar la mar. Cec als senyals divins, el pescador va issar la seva pesca i la mandíbula gairebé li toca a terra quan va veure que no era una caixa sinó un grandiós tros de roca. Decebut, tallà la corda i tornà al mar el seu estrany regal, que es partí en caure damunt la sorra.

---

Quan va arribar al port, trobà el benaventurat d'en Rocco. Commogut pel penediment, el mariner li va explicar la seva aventura, mentre els ulls d'en Rocco s'obrien cada cop més.

En qüestió de dies, la mar Mediterrània va quedar seca. L'aigua tardà algunes setmanes més en escolar-se dels grans oceans, on de mica en mica anaven quedant al descobert muntanyes submarines, immenses planes de corall i ciutats submergides.

Tothom es meravellava d'aquell prodigi i experts oceanògrafs trobaren aviat la resposta: aigua i peixos, balenes incloses, eren xuclats per un immens forat a la Mediterrània que no podria tapar ni tot el ciment del món.

En Rocco i el mariner, tancats a casa, miraven per la tele les conseqüències del terrabastall. Les seves barques jeien embarrancades al port, ple de curiosos que jugaven a trepitjar el fons del mar.

---

Els constructors immobiliaris i els polítics es fregaven les mans en veure, davant dels seus ulls, un immens terreny ferm, dessecat, on construir edificis, barris i ciutats. Però els amants de Gaia, de les algues, de la pluja, de la vida, s'estiraven els cabells: sense aigua, el planeta blau no només ja no ho era sinó que estava condemnat a mort.

L'aigua es va escolar fora del planeta, a l'univers. I, en algun punt entre la Terra i la Lluna, va crear una esfera aquàtica que esdevingué un segon satèl.lit. 

Llavors, actuà la màgia. Així com la Lluna exerceix la seva misteriosa força damunt la Terra, també ho va començar a fer l'esfera aquàtica, tot enviant humitat al planeta. Els núvols van tornar-lo a cobrir i es convertiren en pluja que alimentava la vida i corria pels antics rius. Però no s'hi quedava. Baixava cap als oceans, s'escolava pel forat i tornava a l'esfera aquàtica.

Conscients ara de la importància del líquid transparent, homes i dones maldaven per mantenir-lo net el poc temps que era a la Terra, amb tota mena d'invents. I, a les nits, miraven aquella esfera amb l'orgull de ser una part d'ells mateixos. Allà van viure, des de llavors, els peixos i plantes d'aigua dolça i salada, mutats en peixos i plantes d'aigua una mica dolça i una mica salada, salvats de la mà dels homes, al seu món apart, agraïts a un somiador que es deia Rocco.