Fa molt i molt de temps, quan les granotes portaven corbata i els porc-senglars saltaven pel mar, hi havia un país on tothom estava trist. Sempre era gris el seu cel i no hi creixien flors. El sol s'espantava d'aquella gent tan pansida i, quan passava pel damunt, demanava al vent que portés núvols on amagar-se.

Els nens no coneixien els jocs ni els contes ni les llaminadures. L'alegria no existia als diccionaris. Si algú sentia un assaig de somriure, el tallava en sec, temerós del comportament anormal. A ningú li semblava dolenta la tristesa. Sempre havia estat així. Per què preguntar-se si era possible ser diferents?

Un dia, un incident inesperat vingué a respondre la pregunta. Un noi, dalt d'un cavall, va arribar a aquell país. Ningú sabia com havia trobat el camí però heus aquí que, una tarda, se sentí el clop clop dels peus d'un cavall tranquil en un dels pobles de la frontera, just al límit dels boscos espessos on ningú s'aventurava mai.

El noi tenia una expressió desconeguda a la cara que el feia semblar, als ulls d'aquella gent, un fantasma diabòlic sortit del bosc. Evitaven mirar-lo, li giraven l'esquena, no li donaven menjar ni lloc on dormir. El defugien, porucs, es tancaven a les seves cases i només els més agosarats apartaven les cortines per espiar-lo de lluny.

Però el noi semblava immunitzat davant tantes mostres de no estimació. En contra de les expectatives de la gent, no s'entristia, ni plorava, ni va girar mai cua. Amb un somriure etern, dormia als racons més tous dels camps i els boscos i tenia diners per comprar el menjar que alguns botiguers li venien, sense mirar-lo als ulls.

Tot xino xano, el cavaller va arribar a la capital. La seva llegenda havia corregut més que ell, fins despertar la tafaneria de la gent i del mateix rei, que demanà que el portessin al castell.

---

El cavaller es va quedar dret davant del tron. Va respirar profundament i al rei li donà la impressió que, amb aquest gest, havia creat una mena d'aura que el protegia de l'entorn tan trist. L'aventurer li parlà, dolçament, de les terres que havia visitat, països on la gent era petita com nans, o com gegants, o hi regnaven els animals, o els arbres, o sempre feien la guerra, o tot era de color blau.

La narració s'estengué tota la nit i anà obrint una llum al cor del rei: Llavors, hi havia móns diferents i gent que no estava trista? El cavaller no va emetre judicis morals, no li digué que la forma de viure dels altres fos millor o pitjor, ni tan sols l'instà a canviar el seu estat d'ànim. Acceptava la tristor, com acceptava les singularitats dels altres.

Atiat encara més per la curiositat, el rei li preguntà perquè no s'havia encomanat de la grisor del seu país. El cavaller va respondre que la tristesa era com els núvols que cobrien el cel. I que si recordaves que rera els núvols hi ha el sol, t'arribaven els seus rajos directament al cor.

L'endemà, el rei tornà a cridar el cavaller. S'havia entossudit en una pregunta, de la qual temia la resposta: Què passaria si els núvols s'allunyessin del país? Seria la fi del món tal com el coneixien? El noi respongué allò que el rei ja sabia: que sí.

Cal curar un malalt que no sap que està malalt i s'ha acostumat a la malaltia? li preguntà, al seu torn. El rei restà sorprès. Mai s'havia vist com un malalt. Tanmateix, sabia que la gent del seu país i ell mateix sentien sempre un buit estrany a dins.

Què era aquell buit? El cavaller va somriure i buscà les paraules per explicar-li el secret: la tristesa en què vivien només era una cara de la moneda. Si la giraven, trobarien l'altra cara, l'alegria. La insatisfacció naixia quan una cara no veia mai la contrària.

Però, advertí, tan malalts són els que sempre estan contents com els sempre tristos. Els extrems busquen els extrems i l'alegria extrema porta a la tristesa. Ambdues son falses si només destaca una, perquè són incompletes, es busquen eternament. Cal ser la moneda, no les cares, acabà l'aventurer.

---

El rei, un home valent, li prometé la mà de la seva filla si aconseguia amarar d'aquesta llum el seu país. Però el noi s'hi negà: no podia fer tal prodigi perquè sí. La gent havia de voler deixar d'estar sempre trista. No podia obligar-los.
 
-Si et mostro que ho volen, els ajudaràs? -digué el rei.
-És clar.
Així, es va convocar tot el país a la plaça del castell i el rei va sortir al balcó:
-Aquest és el país trist i des que naixem fins que morim no veiem el sol. Així ha estat amb els nostres avis i els avis dels nostres avis.
-Cert -va dir la multitud.
-Esteu tristos perquè un gran buit viu a dins vostre. Cert ho dic?
-Cert -van dir.
-Voldríeu omplir aquest buit i veure el sol?
-Sí.
 
Llavors, el noi s'acostà a la barana:  
-Jo us puc ensenyar a deixar d'estar tristos, que no és el mateix que ser feliços, amb una condició.
-Quina? - van fer el rei i el seu poble.
-Que feu el que us dic, sense pensar-ho.
-Fet - va dir el rei i assentí la multitud.
-Us demano, doncs, que us mireu els ulls els uns als altres, sense abaixar la mirada, mireu els ulls de la persona que teniu al costat fins que jo us digui prou.
 
I aquella gent, per primera vegada, es van mirar al dins. El rei mirà la reina. La princesa mirà els ulls del seu germà, el príncep. La fornera mirà els ulls del forner. La filla del sabater va mirar el fill de l'escombriaire. El cavaller mirà el pagès. El ric mirà el pobre. L'idiota del poble mirà el llest del poble. L'avi mirà el nét. El contrabandista mirà el policia. La nena mirà el nen.

I mentre es veien els ulls, tristos primer, plorosos després, sorpresos més tard, sentien una escalfor al cor que els parlava de totes les penes que havien passat, els núvols eterns, el dolor, soledat i negror que havien viscut. I sentien l'escalfor d'haver estat junts en tants mals moments. L'escalfor que es tornà alegria de tenir-se els uns als altres i els vingueren ganes d'abraçar-se i van saber com s'estimaven, com i com s'estimaven.

I les penes es convertiren en motius per estimar-se doblement i sorgiren somriures de les seves boques i sospirs d'alleujament. Mica en mica, els núvols es van anar enretirant i els primers rajos del sol, després d'una eternitat, van acaronar la terra d'aquell país. Ara ja reien sorollosament i bullien i algú tregué un instrument oblidat i començà a cantar.

-Falta un detall -va fer el cavaller, que baixà fins on era el seu cavall i tregué una cosa del sarró. Era un objecte flexible, com el budell d'un animal. -És un globus màgic. Infleu-lo i penjeu-lo dalt de la torre més alta. Cada matí, quan el toqui el primer raig de sol, es tornarà blanc o negre, com li sembli, així com a la vida uns dies estem tristos i uns dies són alegres. Que ens sigui un recordatori.




<<