La Mara es tocava l'anell compulsivament. Esperava el diagnòstic. Temia estar-se tornant cega, però no era precisament que l'obscuritat li clogués el ulls: veia llums, a vegades estridents, i formes, però indefinides. Els resultats no van ser concloents. Si tenia una malaltia, l'oculista no sabia quina. Li va receptar quinze dies a casa, a les fosques, i l'acomiadà com qui té al davant un estrany especímen.

Començava un malson que, dia a dia, es faria més viu. Quan mirava les coses, fins i tot la pròpia pell, veia sorra en moviment. Si les tocava, la sensació era com sempre però, a la vista, semblava que hi bullissin milers de grans de raïm, compactes i petitíssims. Els colors del món, tal i com els recordava, no tenien res a veure amb els colors del món que veia ara.

Entre els seus ulls i les coses també hi havia bombolles, una mena de vel, de vapor, com si visqués dins una piscina i l'aigua li deformés la visió. El món sencer eren construccions de sorra de diferents mides, densitats i velocitats, unides en tota mena de combinacions. Si abaixava els ulls i els enfocava a terra, l'esglai era més gran: arenes movedisses.

Obrir un llum significava un bombardeig, com quan treus la pols i un raig de sol et mostra mil partícules. Fins veure's respirar era un espectacle: li entraven i sortien del nas bombolletes rabents, que naixien i tornaven a la gran piscina. En canvi, li era impossible llegir un llibre. Distingia el telèfon per la seva forma, protuberàncies i rugositat, però no veia els números.

---

Cinc dies després, decidí sortir del pis. De nit, perquè de dia li ferien els ulls dards que, quan xocaven amb la sorra de les coses, produïen impressionants explosions. Baixà per les escales, convertides en un tobogan de bombolles, i a poc a poc, ben agafada a la barana, arribà a la porta del carrer. L'angoixa li omplia l'estómac. Va obrir el portal i restà quieta una bona estona, amb els ulls tancats. Olorava l'aire conegut de la ciutat, escoltava el run run del trànsit, tot semblava normal.

Lentament, va obrir els ulls. Davant seu hi havia allò que ja coneixia: el món convertit en una piscina. Tremolant, la Mara va començar a caminar, enganxada a la paret, trepitjant amb molt de compte la sorra que eren les llambordes de la ciutat. Com algú que passeja pel fons del mar, com l'astronauta que trepitja la lluna.

Cada cotxe que passava l'enlluernava d'una forma salvatge. Caminava i plorava arrapada a la paret, d'esquena al món que se li havia fet ferotge, entrebancant-se amb els portals. Què em passa, déu, què em passa? Quan va ser a la cantonada, es va asseure a la vorera, sanglotant. Una dona la tocà:
-Què tens, noia?
-Que no m'hi veig -I tot va ser un bramar, desfeta en llàgrimes.
-Vols que t'acompanyi?
I així la Mara tornà a casa, amb els ulls tancats per no veure l'evident, agafada del bracet d'una estranya.

Va pujar les escales amb un cansament que mai no havia sentit. Va posar la clau al pany a les palpentes, obrí la porta i va córrer al llit. Plorava, cridava. Què em passa? Impossible trucar algú per telèfon, demanar ajuda. Immensament sola.

I aquella nit tan negra, que hauria volgut que fos la darrera, la Mara va tenir un somni on veia les coses com abans. Una dona tota blanca se li acostava, somrient, amb una espelma encesa i una flor. Li donava la llum i li deia: És com un àtom.

La Mara obrí els ulls i el dolor la punyí en descobrir que tornava a ser al malson de bombolletes. Una glopada de consciència li recordà el somni: Àtoms! Allò que veia eren àtoms i aquell món de sorra era el mateix món on havia viscut sempre, però augmentat milions de milions de vegades. No era que no s'hi veiés: era que s'hi veia massa.

---

S'aixecà i obrí la persiana. Necessitava respirar. A fora, com totes les nits, hi havia aquella visió extraordinària: plovien bombolles del cel. Afeccionada com era als fets de l'univers, sabia que la Terra està sotmesa a un bombardeig constant, inaudible i invisible de partícules. Era possible que veiés la pols extraterrestre?

Una idea se li ficà al cap i va anar a la cuina. Agafà una capsa i observà amb atenció el punt on els seus dits la tocaven. Veié així com la pols que era la seva mà es fonia amb la pols que era la capsa. Llavors, dirigí els ulls als peus i veié com les sabatilles es fonien amb les rajoles.

Tot, objectes, aire, aigua, el seu cos, es besava. Res estava separat. El petit món del seu pis, aquelles galàxies de llums i colors, estrelles de vol lent i cometes rabents, estaven units. Quan va prendre consciència del miracle que li era dat contemplar, li fou més fàcil acceptar aquell malson. Se sentia com una nena que aprengués a caminar amb unes cames que no havia fet servir mai.

El coneixement no li restà tristesa, però esvaí la desesperació. Va agafar la darrera galeta que quedava a la capsa i va omplir un got amb aigua de l'aixeta. O, més aviat, amb aquell bombolleig que era l'aigua. Sobreviure, pensava. A mig matí, sonà el telèfon i aixecà l'auricular. Era la mare, preocupada de tants dies que no en sabia res. Sanglots i llàgrimes. Li va demanar que li portés menjar.

La mare la va abraçar mentre li deia que, passés el que passés, tenia solució: hi ha molts metges al món. Però cap en va treure l'entrellat. Desenes d'especialistes encuriosits volien investigar el seu mal. Que si col.liris, làser, anàlisis de sang, mira cap aquí, mira cap allà. Aviat es va cansar d'aquelles sales blanques on ningú la mirava com si fos humana.

---

Treu-ne profit, li va suggerir una amiga de les poques que no s'espantaven d'ella. Treu-ne profit. Sí. Però com? Sovint passa, digué l'amiga, que tenim a les mans el més gran tresor i pensem que és el més gran problema. Tu tens un do que ningú més té: pots veure més enllà que jo, que tots nosaltres. Ets única al món.

Però d'on treure valor quan creus que ets una aberració?

Un matí, decidí anar a veure el darrer doctor que l'havia visitat:
-He pensat que aquesta meva anomalia..
-Malaltia, senyoreta, malaltia.
-Doncs aquesta malaltia, doctor, voldria posar-la al servei de la humanitat.
-Que la rebutjaria, espantada.
-Ja no temo aquest rebuig. Vull ajudar els altres... i a mi mateixa.
-Com?
-Fa tres anys que vaig de laboratori en laboratori i ningú és capaç de curar-me - El metge es remogué, incòmode, a la cadira. -No dic que els seus esforços hagin estat inútils...
-Hem pogut aïllar, conceptualitzar, analitzar i estem en condicions de descriure a la perfecció en què consisteix la seva malaltia.
-Ho sé. He viatjat a molts congressos on he escoltat les seves conceptualitzacions sobre mi.
-T'has cansat de viatjar?
-I d'estar quieta, també.

Tot i la distància emocional que volia imposar, el doctor entenia que la Mara no podia viure per sempre aïllada. Calia que sortís al carrer i se sentís útil. Però... com encabir a la societat algú que veia el món a nivell atòmic? Aquella seva malaltia singular necessitava un encaix també singular.

Era mitjanit quan el doctor es despertà: ho havia trobat. Al matí, encara no havia esmorzat que trucava un col.lega, li explicava el cas i, en poca estona, estava decidit. La Mara va rebre la notícia amb un alleujament i alegria immensos. Per suposat que acceptava una feina a l'Institut d'Investigació en Nanotecnologia.
-L'Institut té un campus molt gran, on viuen els treballadors - explicà el doctor.
-Li estic molt agraïda. No sap pas quant.
-La seva feina consistirà en això que fa tan bé: mirar els àtoms.
-I ja està?
-La nanotecnologia es una aplicació científica molt nova, que es dedica a crear eines a nivell atòmic, per exemple petitíssims robots que poden entrar al cos humà. També substàncies com el pintallavis que no taca o la roba que no es mulla amb la pluja.
-N'he sentit a parlar. Hi ha persones que hi estan en contra, pels riscos que comporta.
-Llavors, accepta?
-Sí. Vull ajudar a conèixer els efectes positius d'aquesta ciència i evitar-ne els dolents. Sí, accepto.

L'Institut s'encarregà de la mudança i també de moblar l'estudi on viuria. El primer dia de feina, la Mara se sentia com una nena petita que comença el col.legi. Havia dormit molt bé i li agradava la seva nova llar, preparada bellament per evitar-li problemes de visió: àmplia, amb pocs objectes i de materials que donaven formes ben definides. A fora, l'olor d'herba molla la va fer pensar que aquelles extensions de matèria onejant eren gespa.

Amb formigues a la panxa, la Mara travessà el curt camí que separava l'edifici de vivendes de l'Institut. Portava el bastó blanc que se li havia fet imprescindible. Un noi, galant, li obrí la porta de vidre i la Mara es dirigí al taulell de recepció. Buscava el doctor Livingstone. Sí, havien quedat a les deu. Dos minuts després, la veu d'un home se li presentava com el doctor Livingstone, li donava la mà i li foragitava les formigues de l'estómac.

---

La tasca de la Mara consistiria en ajudar els investigadors en les manipulacions de substàncies a nivell atòmic. Els informaria de què veia. Així de senzill. Participaria en creacions úniques, enmig d'una gent genial que des del primer dia la mirà amb respecte i la tingué per una valuosa col.laboradora.

L'atenció que li mostrava el doctor Livingstone era la més exquisida. No sabia quina cara feia, desdibuixades les faccions de l'home en un mar d'àtoms, però en captava la calidesa. Tenia una figura alta, ampla, la seva aura desvetllava un home serè, de vibracions harmòniques però colors vius al cap, ple de remolins d'energia.

La vida era senzilla per la Mara. Treballava al matí i, havent dinat, feia una llarga passejada pels jardins del campus fins el bosc, seguint un camí de sorra que s'estrenyia a mesura que deixava la gespa. Li encantava submergir-se en aquell magma de vida i veure's una amb el tot.

El seu lloc predilecte era l'ombrívol Estany de les Truites. Una tarda que jugava a moure l'aigua amb una branca, per delectar-se amb el ball dels àtoms, sentí un "crec" i es va girar. Confosa en les bombolles dels arbres, va veure una persona que la saludava. Era la veu del doctor Livingstone.

Van parlar fins que es ponia el sol. Ell li explicà la seva vida, la infantesa en un país llunyà i l'arribada, encara petit, a aquesta terra. Com s'havia sentit un foraster, com es refugià en els estudis, la seva ciència i la feina. La Mara li contà com de cop veié el món d'una altra manera i rigueren junts del què mai havia pensat que podria bromejar.

Van tornar junts i, a la porta de l'estudi de la Mara, ell no demanà per entrar ni ella li ho va proposar. Com si sabessin que no feia falta, com si fes segles que estava escrit i no necessités ratificar-se.

A partir d'aquell dia, va créixer la complicitat entre ambdos. Un matí, treballaven en un nou combustible per a cohets que havia d'aconseguir el vell somni de sortir del sistema solar. La Mara observava atenta el ball d'àtoms quan, de sobte, aparegué un inesperat conjunt de punts vermells, d'aquell vermell encès que té l'or al nano-món. I, moguts per una força desconeguda, van agafar la forma d'una flor.

Sorpresa, aixecà els ulls cap on sabia que eren els investigadors. A l'altra banda del vidre, reconegué la figura inconfusible del doctor Livingstone. Assentí, amb un somriure feliç, i va entreveure, en l'oceà d'àtoms que els separaven, que ell també assentia.
-Què hi fa l'or, al combustible? - li preguntà, divertida.
-Catalitzar-lo. Com tu.

Fer l'amor amb el doctor Livingstone va ser l'experiència més impressionant de l'univers. D'aquell univers que aviat solcaren cada cop més humans, empesos pels descobriments d'un foraster i una dona cega. Fer l'amor amb el doctor Livingstone va ser veure com dos cossos es fan un, com els àtoms es fusionen, com esclaten les estrelles. I com creix la pols mutant dins la panxa de les dones.