Havíem quedat al parc amb la Laia. Tenia mitja hora de camí, o sigui que vaig posar-me la jaqueta, vaig agafar la bossa i vaig anar cap a la porta. El gest familiar, abans d'obrir-la, de mirar enrere, que la casa estigués en ordre. Vaig girar la maneta i la força de la rutina es va quedar travada allí.

Era impossible obrir la porta. Estirava i estirava, la vaig sacsejar. No hi havia manera. Vençuda, vaig fixar-me en una substància que sobreeixia de les juntes i el solc on la porta s'ajunta amb el marc. Semblava silicona. Vaig provar de tallar-la amb un ganivet de cuina. Era tova, però no es deixava partir.  
 
La sorpresa deixà pas a la indignació. Què estava passant? Irada, vaig agafar la Black&Decker i vaig fer un forat a la porta, que l'estranya silicona de seguida va omplir. Res a fer. Trucar els bombers? Comunicaven. Vaig trucar la Laia. No podia sortir de casa. Els pares també eren presoners i es distreien mirant la catàstrofe per la tele. Vaig engegar-la.

---

 

Tota la ciutat estava atrapada. Les portes s'obrien però, un cop a dins, ja no deixaven sortir. Hi havia gent bloquejada a la feina, als supermercats. Els locutors feien cares cansades i veus d'angoixa. Les centraletes col.lapsades de persones desesperades mentre, als carrers, el silenci començava a fer-se senyor.

La porta del balcó també estava bloquejada. Amb el nas enganxat als vidres, buscava gent a fora. Hi voltava algun cotxe, despistat, el seu ocupant devia pensar què fer: passar-se la vida donant voltes o tornar a casa, on quedaria tancat. Vaig sentir el veí que picava les parets, com una fera engarjolada, va cridar i plorar fins que es va fer el silenci. Derrotats, sèiem tots amb els ulls desencaixats davant del televisor.
 
Aviat se sabé que era un fenòmen mundial. Com si una desconeguda intel.ligència hagués decidit que la gent ja no tenia necessitat de sortir mai més de casa. Que havia arribat l'hora que l'aïllament psicològic del nostre temps fos també corporal.

---

Mai es va saber quants, però hi hagueren molts suicidis. I gent que es mataven els uns als altres, incapaços de conviure més d'una setmana. Molts buscàvem companyia a través dels telèfons, d'Internet, fins que es van apagar els sistemes elèctrics, les comunicacions, el gas.

Passat un any, el veí del costat va deixar de donar senyals de vida. Els primers temps, parlàvem a través de les fines parets que ens separaven. Intercanviàvem informacions vistes o sentides a les ràdios i televisions. Quan aquestes van emmudir, ens donàvem ànims i vam fer un forat per veure'ns les cares. De mica en mica, les seves frases es tornaren inconnexes i paranoiques. Després, sorolls inquietants, portes que es tancaven de cop mil vegades, crits... Una nit, va tapar el forat que ens unia i ja no el vaig tornar a sentir.

La pudor es filtrava per les parets. El veí devia ser mort i també la família de baix. Per no embogir, se'm va acudir escriure una mena de diari. No era la descripció dels meus dies sinó ficcions nascudes d'aquella experiència. A casa tenia llàpissos per tota l'eternitat. El paper se'm va acabar passat un any. Escrivia amb lletra cada cop més petita i ho aprofitava tot. També els llibres. Només uns pocs, per mi incunables, van salvar-se de l'afany escriptor.

---

L'aigua continuava arribant, no sé ni com, però bruta. El menjar era més difícil. Sempre m'havia agradat tenir-ne reserves, en forma de llaunes, cereals, aliments deshidratats. I vaig descobrir que algunes plantes d'interior feien bones amanides. En tenia un munt, de plantes, la majoria al balcó, però aquella silicona maleïda cobria els vidres i els feia impossibles de trencar.

El que sí vaig trencar, a base de molts cops, van ser les parets que separaven els pisos. Quan ja no se sentia pudor de mort, vaig engrandir el forat que havia tapat el veí boig. A la seva cuina encara quedaven llaunes. Animada, vaig foradar el terra a cops de martell. Al pis de sota, el pare, la mare i les dues filles jeien al llit, abraçats. Com si haguessin triat morir d'aquella manera, potser obrint el gas, quan encara hi havia gas.

D'aquí, vaig saltar al pis del costat, i a l'altre i a l'altre, i així em procurava l'aliment. Quan trobava gent morta, la tapava amb un llençol i deia una mena d'oració que em vaig inventar:

Tu que pots descansar,
fes-ho en pau.
Jo que vull sobreviure
et dono les gràcies pels aliments.

Primer, estava el menys temps possible als pisos, just per buscar-hi menjar. Després, quan se m'havien fet familiars, matava l'avorriment dedicant-me a inspeccionar. Obria els armaris, m'emprovava la roba, buscava paper i bolígrafs, paper de wàter, mistos, espelmes..

---

A fora, creixia una natura exhuberant, sense pol.lució ni ningú que malmetés els arbres o la gespa. Vivia dins una càpsula de ciment emmig del paradís. Els ocells es reproduïen sense por, plovia aigua neta i el sol, la lluna i les estrelles brillaven com mai les havia vist brillar, sense fums ni llums elèctrics que les apaguessin. Era una selva feliç i jo, una nena castigada sense sortir, sense poder obrir les finestres i sentir l'aire que es filtrava, de mica en mica, a l'interior i em permetia continuar respirant.

La rutina em salvà de no matar-me. Al matí, feia un te, gràcies a una veïna amb existències de te fins que es fonés el sol, i gimnàsia. Era de cara al balcó, amb els braços enlaire, un matí assolellat, quan vaig veure passar una avioneta. Em va saltar el cor. I el cos. Però em vaig quedar quieta, impossible processar aquella increïble situació: una avioneta que arrossegava una banderola amb un anunci de Coca-cola.

Van passar uns segons abans que reaccionés i m'enganxés al vidre per buscar-la. Però, si era de veritat, s'havia perdut més enllà dels edificis. Vaig passar tres dies davant del balcó, esperant que tornés. La tercera nit de mal dormir en un silló, vaig somiar l'avioneta amb la banderola que, per alguna raó, sentia que no era normal. En despertar, tenia la solució: no era una banderola publicitària estàndar. Semblava feta a mà, com si haguessin enganxat tres llençols. Per què?

Perquè era un missatge. Un missatge. M'ho repetia com un mantra mentre m'afanyava a baixar al pis de la veïna dels tes. Hi havia vist moltes Coca-coles. A mi, no m'agradava la Coca-cola i havia decidit deixar-la, fins que no em quedés res més. Amb el sistema de cabassos i cordes que m'havia inventat, vaig pujar dues ampolles d'un litre i mig al meu pis. Podia haver fet l'experiment a casa la veïna, però m'estimava més vèncer o fracassar en la meva intimitat.

---

Com fent un ritual, vaig caminar, de mica en mica, vers el balcó. Vaig destapar una ampolla i vaig tirar el líquid al marc de la porta. Allò va començar a fer un soroll efervescent, tot de bombolles van cobrir el vidre, en una mena de reacció química. Vaig fer un bot cap enrere.

Després d'una estona, va parar l'espurneig. Vaig enretirar l'escuma enganxifosa amb la màniga del jersei, vaig agafar la maneta, vaig empènyer cap a l'esquerra i la porta va lliscar. De cop, m'entrava al nas, a la boca, a la cara, l'aire fresc de l'exterior. Em queien les llàgrimes mentre traspassava el llindar. Vaig obrir les mans i els braços, per abraçar el cel i el món. Vaig cridar que era lliure, vaig callar, vaig riure, vaig plorar, vaig tapar-me la boca perquè el cor volia fugir, vaig mirar amunt, vaig mirar avall, vaig tocar les meves plantes, com havien crescut, les vaig abraçar. Vaig cridar: -Hi ha algú? hi ha algú? i em va respondre el vol espantat dels coloms.

El següent pas va ser anar a l'entrada del pis, amb la segona ampolla sota el braç. Va funcionar. Vaig deixar totes les portes obertes, per por que no es tornessin a obrir, i vaig anar a buscar més Coca-coles, que vaig ficar en una motxil.la. Era a punt per sortir a l'exterior i, llavors, vaig adonar-me que no sabia quina roba posar-me.

---

Baixava les escales de l'edifici amb gran precaució. El silenci era inmens. Temia trobar gent morta als replans, però no hi havia ningú. A baix, la Coca-cola va obrir la porta del carrer. Vaig treure el cap, a dreta i esquerra. Res semblava haver canviat, excepte que no hi havia cotxes ni persones amunt i avall. La vorera era bruta de pols i fulles. Vaig pensar que no portava cap objecte de defensa.

Al vestíbul de l'edifici hi havia una taula de vidre, amb una làmpada al damunt, que vaig guardar a la motxil.la. La taula em va servir per travar la porta. Així, valenta i tremolant a la vegada, vaig caminar cap al petit parc del costat.

Corprenia la fila que feien els edificis, tots coberts d'aquella substància gelatinosa, com una heura futurista. Semblava sortir de les tapes reventades de les clavegueres. Passava davant de botigues on, de tant en tant, veia cadàvers.

La mort del meu món contrastava amb la vitalitat de plantes i animals. La ciutat era seva. Els arbres creixien ufanosos, les arrels trencaven l'asfalt. Els ocells campaven amb total llibertat i prenien el sol al mig dels carrers. Els seus enemics naturals, els gats, també havien fet seva la ciutat. Els miaus i els cants eren l'única banda sonora del meu caminar. Si no hagués estat tan espantada, m'hauria agradat.

---

A l'entrada del parc, vaig fixar-me que hi havia un munt de cotxes aparcats. Plens de pols, de fang, d'excrements. Així, vaig recordar que jo també tenia una cotxe, tancat al pàrking. Si quedava algú viu als carrers de la ciutat -el pilot de l'avioneta com a mínim-, els trobaria abans amb cotxe que caminant. Vaig pujar al pis, a buscar una bona provisió de Coca-cola, menjar i roba, i vaig anar a buscar el cotxe. Renquejà, però es va engegar.

Un impuls de rutina em va fer obrir la ràdio i buscar si hi havia alguna emisora funcionant. Cap ni una. Els carrers eren plens de porqueria. Els animals que hi jeien fugien esparverats. Vaig enfilar cap a l'aeroport. A vegades, trobava troncs caiguts que no em deixaven continuar. I cotxes entravessats, abandonats en accidents provocats pel pànic. Persones mortes en alguns recons, ja només pols i ossos.

L'avinguda que portava a l'aeroport era tallada per un embús de ferralla. Havia de tornar enrere i buscar una altra ruta. Quan era a punt de donar la volta, un fort cop al vidre del darrera em va espantar. En girar-me, vaig veure un home amb barba i cabells grisos i llargs, la pell colrada, vestit gastat. Gesticulava i saltava com un simi.

---

Vaig sortir del cotxe amb la làmpada a la mà. La por s'esvaïa mentre m'hi acostava i sentia l'alegria del contacte amb un ésser humà. Vaig parar a dos metres d'ell. El vell plorava. Sense ira. Plorava i em mirava, allargant els braços. No em veia en cor d'abraçar-lo però, de lluny, vaig allargar els meus. -Jo, Teresa, li vaig dir com qui parla amb un indi, esperant que ell em digués el seu nom. Però no parava de plorar. -Hi ha més gent per aquí? L'home es va abraçar.

El cor encongit, em va venir molta pressa per anar a l'aeroport. Vaig demanar al vell si volia venir amb mi, sense resposta. Li vaig agafar suaument un braç, mentre li mostrava el cotxe. Somrient. Després apremiant. Va fer un petit salt per allunyar-se de mi. Llavors, vaig copsar els seus ulls de boig i un buit de soledat em va omplir els budells.

Plorava quan pujava sola al cotxe. Plorava quan arrencava i enfilava cap la muntanya. Deixava enrere l'única persona que era amb mi en aquest planeta. Potser l'última escalfor humana. Tornaré a buscar-lo, em vaig prometre. La visió de l'aeroport em va treure el cap de cabòries. Impossible entrar al gran edifici, les portes segellades i a dins, cadàvers.

---

Vaig veure la tanca que portava a les pistes, oberta de bat a bat. Hi havia avions i vehicles de tota mena -camions del combustible, furgonetes amb menjar, carros plens de maletes- abandonats a correcuita. Vaig caminar fins la pista d'enlairament. Allà no hi havia tanta ferralla i podria tenir una vista més clara.

Buscava vida humana mentre el cap em repetia: rendeix-te, marxa. I una veu responia: serà com sempre, quan no hi pensis, quan perdis la concentració en la cerca, llavors ho trobaràs. Així va ser. El sol es ponia i els últims rajos feien que els vidres de les terminals semblessin suc de maduixa. Els ulls s'hi van parar per assaborir la bellesa i la vaig veure: l'avioneta.

Mentre m'hi acostava, corrent, m'adonava que no hi havia ningú. Vaig cridar. -Ei. Cada cop més fort. -Eiiiii. I ara què? -Eiiiii!!!!!! Vaig asseure'm allà mateix, sense energies, al costat de l'avioneta. La lògica deia que m'esperés, el temps que fos, que qui l'havia deixat allà havia de tornar. Em vaig adormir a terra, arronsada com un fetus.

---

Em despertaren la veu i la mà d'un home. Era el pilot. Un noi amb barba i ulls francs que parlava a poc a poc. El seu posat preocupat es convertí en somriure quan va veure que m'aixecava, mig adormida, i el mirava amb els ulls com dues taronges.

Es deia Pau i era físic. Quan va succeir la catàstrofe, treballava en un laboratori una mica especial. Una corporació els havia encarregat fabricar una  substància totalment nova, a partir de la manipulació dels àtoms. Havia sentit a parlar de la nanotecnologia?

Volien una substància resistent i barata, per construir cases en poc temps i cobrar-les a preu d'or. La substància havia de tenir prou autonomia com perquè es necessitessin pocs operaris per fer les cases. Que es construïssin soles, gairebé. Un cop fetes, elles mateixes havien de poder-se auto-regenerar, corregir esquerdes o imperfeccions d'una forma intel.ligent.

Una mostra de la substància havia caigut accidentalment al forat d'una pica del laboratori. Va arribar al clavegueram de pobles i ciutats, on trobà edificis per donar i per vendre. Els nano-robots van reparar totes les escletxes, incloses portes i finestres. Els primers dies, un error permetia obrir-les de fora cap a dins, però no a la inversa. Després, ells mateixos s'autocorregiren i segellaren els edificis per sempre.

---

Els treballadors del laboratori en van patir també les conseqüències. Qui va sortir cames ajudeu-me cap a casa s'hi va quedar tancat. Els dos que es van quedar, van matar-se l'una a l'altre, entre acusacions, mentre en Pau s'ho mirava des d'un racó. Va rumiar molt i molt temps i s'alimentava dels snacks de les màquines. Sabia com s'havia creat la substància. Per tant, havia de saber com aturar-la. Descobrí el truc de la Coca-cola per casualitat. Et voilà.

Però havia passat tant temps que la major part de la humanitat era morta. Tot i això, la llei de la probabilitat li deia que podien quedar persones vives. Com explicar-los que hi havia una forma d'alliberar-se, si estaven aïllades? Com saber en quins edificis hi havia encara vida? Com arribar-hi? No sabia pilotar però, després del temps que havia passat, podia gastar uns mesos estudiant manuals. Va confeccionar la pancarta, va buscar una avioneta, la va enlairar i va pregar perquè algú entengués el missatge.