Era
dalt d'un avió que el portava no sabia ben bé on.
Coneixia el nom d'aquell país, però no com seria, de
quins colors. Es ponia el sol i tenia el privilegi de veure-ho a
primera fila, sense edificis ni muntanyes que entorpissin la
contemplació. El nas enganxat a la finestreta gruixuda i bruta,
veia el sol vermell com mai l'havia vist, una bola de magma que
tremolava i tenyia els pocs núvols alts, esfilagarsats, de
taronja i vermell de foc. Els núvols de sota, més
compactes, flonjos i rodons, semblaven un país de cotó
fluix de maduixa, d'aquell rosa clar que era el color dels vestits de
les princeses. Tot l'univers violeta.
Ja no existia l'angoixa de
moments abans. A mesura que el sol moria a l'horitzó,
s'endinsava en la sensació tan qüotidiana i, a la vegada,
tan sagrada del pas del dia a la nit. Com el primer salvatge,
bocabadat, però volant pels aires en un lloc de ningú. Se
sentia un intrús, allà dalt, com en un safari on no pots
sortir del cotxe, impossible copsar l'espectacle amb la pell,
l'olfacte, perquè era morir. Viatger d'un territori només
permès a la vista. I, tanmateix, només així,
quanta bellesa.
Minuts després,
l'obscuritat perenne de l'univers impossibilitava l'observació.
Cap llum a l'exterior. Cap forma. Els núvols baixos tapaven el
món de sota, els pobles, les ciutats, les autopistes.
S'arrapapà tranquil.lament al seient i obrí el llibre que
dormia feia estona a la falda. Cortázar el subjugà les
properes tres hores fins que una veu mig adormida, en anglès,
avisà els passatgers que eren a punt de tocar terra.
Tornar al món de baix
li feia una mandra immensa. Aviat vingué, altra vegada, la
inquietud de com seria aquella terra. Bona, va pensar, fent un
somriure. Per la mena de visitant que era ell, amb la corbata, el
portàtil, totes les terres s'assemblaven: arribar a l'aeroport,
com tots els aeroports, compartiments estancs, freds i
assèptics. Agafar un taxi, com tots els taxis, i dir el nom d'un
destí en anglès. Arribar a l'hotel. Com tots els hotels.
Obrir la porta de l'habitació amb la mateixa mena de clau
magnètica. Deixar la maleta al lloc etern de deixar les maletes.
Obrir-la, dutxar-se, posar-se el pijama. I sentir, per un moment, el
comfort íntim del propi pijama en aquell ambient aliè.
Endreçar els estris necessaris per l'endemà i adormir-se.
Adormir-se recordant la bola roja, el privilegi màgic que li
havia estat dat, que acoloria, amb el pijama, tanta grisor.
El despertà el telèfon, però no el mòbil
sinó el de l'hotel, el secretari del client que confirmava que
es veurien a l'hora d'esmorzar. Se sentia cansat, molt cansat, com si
no hagués dormit ni les cinc hores que sabia que havia dormit.
Es va dutxar. El cap ocupat en els negocis que el portaven a aquell
país. Es va vestir d'una revolada, agafà el maletí i va
sortir escopetejat. Ni s'adonà que plovisquejava, el cel tapat
per núvols blancs i grisos, mentre cridava un taxi que el
portà a la luxosa cafeteria on l'esperava el client.
Fetes les presentacions, deixà parlar l'home exageradament gras
que tenia al davant. Li explicà, encara que ja ho sabia, que la
seva empresa, amb presència a no sé pas quants
països, fabricava ordinadors portàtils, un sector on la
competència era ferotge, ferotge, i obrí els ulls, les
celles amunt, per emfatitzar-ho. L'home volia afegir funcionalitats
inesperades a les seves màquines, que tombéssin els
contrincants, i havia pensat en el novedós camp de les
aplicaciones nanotecnològiques. Dos dels punts febles dels
ordinadors portàtils eren el pes i les necessitats
energètiques. La seva jove empresa, especialitzada en
nanotecnologia, podia trobar-hi alguna solució?
Amb moviments lents, assajats en desenes de presentacions de producte,
adoptant un aire gairebé teatral per mantenir
l'expectació, començà a narrar al client la
història de la brillant empresa que representava i la gran
vàlua dels seus investigadors. Era un ball de conèixer-se
l'un a l'altre, d'establir confiança a través de dades de
mercat. Al moment just, entrà directament al gra: la
nanotecnologia podia aconseguir pantalles molt lleugeres mai vistes.
Aquesta era la clau per a la reducció de pes ja que els altres
components, sobretot el disc dur, no estaven prou madurs en
l'àmbit "nano". Quant a l'energia, la seva empresa estava en
condicions d'oferir-li bateries de llarguíssima durada i,
atenció, el mínim pes.
Els gestos de sorpresa de l'interlocutor van marcar el punt del cop
definitiu. Li mostraria esquemes i estadístiques que tenia al
portàtil. S'ajupí lleugerament per agafar la maleta i en
va treure l'aparell, que desplegà damunt la taula. Era un
prototip, sorprenentment lleuger i amb una pantalla finíssima.
Deixà que el client el grapegés amb la mirada fins que en
quedés tip i, a poc a poc, com la ballarina d'estriptís
que es treu la roba, afavorint el suspens, apretà el botó
que l'engegava. Però no va passar res.
La pantalla restà negra i l'aparell no va fer cap soroll. Com si
fos mort. Nerviós, mormorejà que potser s'havia acabat la
bateria, cosa estranya, precisà. Aixecà el braç
per fer venir un cambrer que li mostrà, atent, on podia endollar
l'ordinador. Però res. Mirà el client, suor a les mans,
desconcertat totalment, copsà la cara sorneguera d'aquella mena
d'hipopòtam que li digué: -Aquest era el portàtil
que em volia vendre?
Derrotat, al seient de darrera del taxi que el tornava a l'hotel,
rumiava què podia haver passat. Tots els nervis de minuts abans
convergien ara en un únic punt, un forat de ràbia,
impotència i desconcert. Expert informàtic,
llençà el portàtil damunt el llit de l'hotel i,
assegut al terra de moqueta amb un tornavís,
començà a remenar-lo i rumiar què li havia fet fer
aquell ridícul. Ja era passada l'hora de dinar quan
decidí que no hi havia res a fer, per la seva banda. No trucaria
encara el cap. Esperaria a veure si trobava, almenys, una
explicació per donar-li. Agafà la porta i sortí a esbargir-se.
Perduda tota esperança, com un bús que surt de l'aigua,
com un astronauta que torna a la Terra, va baixar les escales de
l'hotel, en silenci. Aquesta vegada, quan va ser al carrer, sí
que es va adonar que plovisquejava. Girà el cap amunt per mirar
el cel, blanc amb taques fosques, i sentir les gotes que li queien
damunt dels ulls, les galtes, la boca. De cop, veié la
solució: una bola roja de foc com mai l'havia vista.
Només podia ser allò. Era allò.
Tempestes solars carregades d'energia electromagnètica que, si
eren prou fortes, inutilitzaven els aparells informàtics. Aquell
meravellós sol, que l'havia transportat a la màgia, li
havia destruit l'ordinador, la feina i el viatge. De res servia tornar
a l'hotel a comprovar-ho. No hi havia res a comprovar. L'aparell no
funcionaria per molt que ara en sabés el perquè, si
aquest era el perquè. Marejat, entrà en un restaurant. A
l'hora de pagar, la tarja de crèdit tampoc funcionava.
Sol, sense diners, sense el portàtil que era com la seva ment.
El mòbil igualment mort. Se sentia nu, amb el cap buit i les
butxaques buides. Gastà els últims diners en
metàl.lic per pagar el dinar i va tornar, caminant, a l'hotel.
Carrers desconeguts i gent que desconeixia la seva desesperació.
Li semblava viure un malson. Quan va ser a l'habitació,
telefonà l'empresa on treballava, tot empassant saliva.
Mentre esperava que el posessin amb el cap, el record de la bola roja
es feia més persistent. Enretirà, per primera vegada des
que era en aquella habitació, les cortines de color marró
que tapaven la finestra. Descobrí un país verd, net i
clar, ple de flors, el suau plugim no impedia la visió, edificis
baixos a la mesura de l'home i gent senzilla pels carrers. Hi havia pau
en aquell aire, els pocs cotxes semblaven no tenir pressa. Encomanat de
l'energia dolça que li arribava, se sentia sortir d'ell mateix,
de l'extenuació mental, de la corassa d'estrés.
Per un moment, va estar temptat de penjar el telèfon
però, amb un somriure, respirà profundament, els ulls
clavats en el món de la finestra, i esperà. Quan va
sentir la veu del cap a l'altra banda, li va explicar què havia
passat, fil per randa, sense por. Detallà què volia el
client i què se li podia donar, també la possible causa
de l'avaria del portàtil.
El cap no es va preocupar. La venta encara era possible. Fet i fet,
ningú més fabricava el que volia el client. Quant a les
targes de crèdit que no funcionaven, l'hotel estava pagat a
l'avançada i també el bitllet de tornada. Si volia, podia
agafar l'avió aquella mateixa nit. Si no, en poques hores
tindria obert un compte per treure el líquid que
necessités i continuar el negoci. Però ell declinà
ambdues ofertes i li anuncià que deixava la feina.
Es va quedar allà. En aquell país verd de flors roses i
morades, on l'aire era humit i la gent, senzilla i calmada. Havia
entès el missatge del sol, que li trencà tot
perquè ell no sabia trencar-ho. Es veia com era hores abans, cec
al món que l'envoltava, tancat en els nervis, els bloquejos.
Malalt d'ell mateix. Havia après la lliçó vinguda
directament de les estrelles i no volia fer-se el desentès.
Com en un salt quàntic, l'ona atrafegada que havia estat es
convertí en tranquil.la partícula. Aprofità els
dies d'hotel que tenia pagats per arreglar l'assumpte de les targetes
de crèdit i passejar per la petita ciutat. Un dia trobà,
o el trobà, una caseta apartada, amb un jardí ple de
plantes. La llogà i el propietari, un home petit amb barba
blanca, li oferí comprar-la quan vulgués. Com el sol que
puja pel cel i baixa, cada dia, sense problemes, tot li venia de cara.
Amb la mateixa tranquil.litat, va trobar una nova feina. Administrador
de sistemes informàtics. Prou viatjar pel món, ara seuria
cada dia en una cadira tova i es dedicaria a remenar ordinadors i
xarxes. Mai més tempestes electromagnètiques li
espatllarien els plans. No en aquell país, no en aquella nova
vida triada des de la consciència. Quan segueixes el cor, va
aprendre, les ensopegades es redueixen a gairebé zero.
Ara tenia el temps i els sentits per estar atent a tots els capvespres.
No calia que el sol l'anés a buscar dalt d'un avió.
Conservaria a la memòria, amb un pessigolleig per tot el cos,
aquella bola de foc tremolosa, com una gota de vidre que surt del forn.
Quedaria per sempre unida a totes les postes de sol, de totes les
tonalitats, olors i colors, amb núvols o sense, a la muntanya i
al pla, amb companyia o desacompanyat, que veuria al llarg dels anys. I
sempre pensaria: gràcies estrella, que trencant-me el món
em vas salvar.