MANLLEU 300
 

Les postes de sol m'avorreixen. Sempre m'han avorrit. Quan vivia amb la Mirtal era diferent: m'explicava històries fantàstiques d'abans de la Unió, plenes de sedducció i misteri. Històries prohibides d'homes antics i llars de foc... Em passava hores i més hores escoltant les llegendes que la Mirtal acoloria amb petits detalls, com les postes de sol que dibuixava amb paraules. Tenien la màgia que cap imitació no podia aconseguir. Ni tan sols les omnipotents computadores de l'Òrgan Central.
"La Força de la Unió" és un film molt recomanat, l'obra mestra del nou cinema. Els majestuosos paissatges i ciutats gegantines estan construits per ordinador. Res no és real. L'argument està molt vist: la lluita entre el bé i el mal, que acaba amb el triomf dels escollits. És un film històric que narra el naixement de la Unió.
Aquell dia em sentia estranya al meu món enterrat en fosques galeries. La vivenda sense finestres em semblava un immens buit on jo, sense cap companyia, havia experimentat la soledat durant vint anys. Tenia claustrofòbia.
Sortir a l'exterior és impossible. Ningú no sap ben bé què hi ha a dalt. Abans, hi vivien persones, però la Gran Guerra va acabar amb qualsevol indici de vida. Les pluges químiques i la desertització gal.lopant han arrassat l'escorça d'una terra que resta congelada d'ençà de l'explosió del sol. La gent que hi vivia abans utilitzava coves de ciment per fugir del fred i la pluja. En aquells temps, estaven sotmesos a canvis climàtics terribles. Ara, diuen, a dalt només hi ha fred, foscor, silenci i ni una mica d'aire per respirar.
 

Tenia espatllat l'oxigenador i em feia mal el cap. La pel.lícula es va acabar per donar pas a les notícies. "...tercera jornada de l'any 300 després de la Unió. Població de tres milions de col.laboradors i un de treballadors. Producció amb augment de set tones respecte la segona jornada..". Poca gent se les mira, les notícies. Tothom prefereix les pel.lícules i concursos. A mes, tots sabem que hi ha poques veritats en aquests informatius. Vaig aprofitar per preparar-me el menjar. Les píndoles d'algues vermelles són les meves preferides, a vegades me n'empasso tres de cop. No ho hauria de fer.
Però no era això el que em preocupava aquell vespre. Havia comès un error a la feina: les instruccions del multitele eren poc clares i no em vaig molestar en comprovar-les. Quan ja havia fet deu ordres de creació, em vaig adonar que no hi havia pas hagut el mateix nombre de desaparicions. Una fallada com aquesta podia desequilibrar les previsions de repoblament, l'economia, el sistema de criadors i jo què sé més. Demà m'esperava una feinada ingent per sol.lucionar-ho.
Després de tot, no ho vaig pas triar jo, això de treballar al Comanament de Creació de Nous Col.laboradors. És una feina fàcil. Des de fa més de 500 anys, els treballadors i col.laboradors són creats gràcies a l'enginyeria genètica. Els treballadors com jo ens dediquem a les feines organitzatives, donem ordres que hauran d'executar els col.laboradors. Aquests manipulen les màquines que construeixen tot el que tenim al voltant: el multitele, els oxigenadors, les vivendes, els vestits, les píndoles del somni o les d'algues, que en un principi potser sí que ho eren, d'algues, però fa temps que s'han extingit. Els treballadors tenim la intel.ligència. Els col.laboradors tenen la força.
En aquest embolic, jo dóno les ordres de creacio´: només he de conèixer les desaparicions que hi ha programades, els criadors disponibles i el tipus de col.laborador que fa falta. A més de les ordres, he d'avisar als criadors de l'arribada de nous col.laboradors. Quan aquests hagin acomplert la formació, abandonaran el criador i se'ls donarà vivenda i feina. A partir d'aquí, només hauran de seguir el cicle fins arribar a la desaparició. El cicle dura uns 40 anys i tothom viu i treballa sol. Ningú no sap qui ordena i executa les desaparicions. Pensant en el meu error, em vaig quedar adormida mentre la llum del multitele m'acaronava.
 

El pip-pip del telèfon em va sobresaltar. A les fosques, no trobava el comandament a distància. Aquell pip-pip constant i atabalador em posava nerviosa. On devia ser el mandoooooo?? Estava indignada amb fos qui fos que em buscava en aquelles hores. Però, quan vaig accionar el multitele... un terratrèmol incomprensible va arrabatar el meu interior. A la pantalla, hi havia un home suat i estrany, amb uns ulls negres, negríssims... Era un col.laborador: "Perdó, m'he equivocat". Vaig intuir la seva sorpresa perquè va apagar de cop. Jo no. En tota la nit, ja no podria dormir. Qui era aquell home suat i llunyà i sorprès i empipador, d'ulls negres... negríssims? Feia vint anys que no em comunicava amb ningú. Després de tot, qui ho necessita?
 

No em vaig tornar a preocupar més de la trucada. Les jornades s'escolaven entre la feina -tot el dia amorrada al multitele- i una nova sèrie del Canal 99 que em tenia el cor robat. Però recordo un dia que em vaig dessassossegar: un programa del multitele va oferir imatges inèdites del poble de dalt. Hi havia un campanar enrunat. Tot era silenci. Les pluges no havien aconseguit destruir un rètol, trencat i vell: Manlleu. Aquest era el nom del poble de dalt! M'ho mirava amb ulls de por. Despres van mostrar imatges de les persones que havien habitat en aquell lloc. Estaven deformats. Tenien la boca, les dents, les orelles molt desenvolupades. I tots coberts de pèl!
Aquell món dessolat i enrunat era l'antítesi del meu entorn: la tranquil.litat de l'ordre, la feina estructurada, els avenços genètics, les píndoles, la sincronització, les vivendes assèptiques, la soledat... Com un llampec, van tornar-me a la memòria les llegendes de la Mirtal: homes que es reunien per veure una cosa anomenada futbol, dones que parien els seus fills, joves que s'obrien les venes per deixar-hi entrar estranyes substàncies al.lucinògenes, de ben segur pòcimes creades per misteriosos bruixots...

L'endemà em vaig despertar de mal humor. L'oxigenador encara estava espatllat i des del Centre no hi trobaven solució. Feia una calor horrorosa i tenia molt mal de cap. A la tarda, va venir un col.laborador a arreglar-ho. En obrir la porta i veure aquells ulls negres... no m'ho creia. Tenia al davant l'home estrany que m'havia trencat el son.
-Tu.. tu ets... - no em sortien les paraules. Què em passava?
- Perdona per molestar en aquelles hores de la nit, intentava localitzar el meu contacte però em vaig equivocar de codi - semblava espantat. Els col.laboradors tenen prohibit parlar amb els treballadors.
- No passa res. Vine, l'oxigenador és allà - tenia ganes de dir-li que marxés, o que es quedés, o que s'escapés de mi, o que oblidés la trucada, o que em deixés en pau. No ho sé. Feia calor. Estava nerviosa. Quan va haver arreglat l'avaria, el vaig acompanyar a la sortida. Allà, em va demanar el nom.
- Ecrem, i tu?
- Lenam.
- Bé... adeu!
- Sí... adéu - quan tancava la porta, es va girar de cop i em va clavar aquells ulls negres. Va obrir la boca i... voldria no haver-lo escoltat mai, voldria haver tancat, desaparegut.
- Ja sé que està prohibit... - s'anava posant vermell per segons - Ja sé que no es pot fer i tot això...  - per què em torbava tant aquell home? - No conec ningú, mai no havia parlat més de tres paraules amb ningú... Et puc telefonar una altra vegada? Ara ja sé el teu codi...
I aquí va començar tot. Cada dia, a les nou en punt, en Lenam telefonava. Al principi, ens costava molt comunicar-nos, se'ns feia estrany tenir un amic. Esperava les seves trucades amb un anhel que a vegades m'atemoria. Parlàvem de la feina, jugàvem a Les Preguntes, ens recomanàvem tipus de pastilles o comentàvem els programes del multitele. En Lenam era un any més gran que jo. Tenia la vivenda al passadís 53. Li agradava mirar pel.lícules i mai no es passava amb la racció de pastilles. A vegades, els ulls li brillaven de manera estranya i m'explicava noves llegendes del passat. Paraules estranyes, com carbassa o ruc, ens feien riure sense parar. D'altres, com amor o déu, ens havien fet passar hores i hores pensant quin n'era exactament el significat. El passat era un món que ens fascinava i atemoria. Ens vam acostumar l'un a l'altre.
 

El dia del meu aniversari, en Lenam no va telefonar. Estava empipada, com em podia fer això? Ell sabia que era el meu aniversari! Feia trenta anys que m'havien creat, era un dia especial i volia parlar amb en Lenam. A les deu de la nit, algú va accionar l'avisador de la porta. Vaig córrer a obrir, tenia un pressentiment i... sí, era ell.
-Què... què fas aquí??
- Em convides a menjar? T'he portat un regal -mentre parlava, em va oferir una capseta de color blanc. Mai ningú no m'havia fet un regal.
- Saps que està prohibit. No pots entrar així, per les bones.
- Qui ho sabrà, si tu no ho dius?
I d'aquesta manera es va acabar de ficar a la meva vida. El regal era un cercle de metall. L'havia trobat mentre arreglava l'oxigenador d'una vivenda i no tenia cap utilitat, però al meu dit feia maco. La seva companyia va ser el millor obsequi. En Lenam era meravellós. L'havien creat per ser un treballador, però el seu caràcter rebel des de petit el va portar a fer de col.laborador. Els Grossos havien decidit que treballant dur se li acabarien les manies d'insubmissio´a l'autoritat. Tenia un sentit de l'humor molt especial i al seu costat les hores s'escolaven massa de pressa. Aquell vespre, vam compartir el multitele, tot comentant els programes i rient de tot. Llavors, vaig oblidar la soledat.

Va tornar-me a fer quatre o cinc visites. Però jo cada vegada estava mes espantada. Les llegendes de la pre-Unió se li havien ficat al cap, com una obsessió. Deia que volia descobrir l'amor amb mi. Jo no l'entenia. Em parlava del poble de dalt, de Manlleu, com si fos un paradís. Es passava hores criticant les lleis de l'Òrgan Central, el sostre gris que teníem al damunt tota la vida, la nostra dependència a l'oxigenador, les pastilles per menjar, la soledat... En canvi, el seu Manlleu era un lloc de cel blau i aire net. Jo intentava fer-lo entrar en raó: a dalt, hi feia fred, els experiments per instal.lar-hi immenses pantalles d'energia calorífica havien fracassat, les pluges que corroien l'escorça de la terra eren un perill constant. No s'hi podia respirar. Però ell continuava amb la seva estranya dèria.

Va arribar un moment que només ens separàvem per treballar i dormir. La seva presència em xuclava l'enteniment. El multitele ja no ens interessava i parlàvem sense parar. Aviat, però, els silencis van anar guanyant terreny.
En un d'aquells llargs silencis, va fer una cosa que no oblidaré mai: em va agafar la mà, amb molta dolçor, se la va mirar una estona i, a poc a poc, molt suaument, els seus dits gruixuts i foscos van acariciar la meva pell, recorrent cada osset i vena que sobresortia. Mentre, amb un moviment eternament lent, va abaixar el cap i els seus llavis van tocar-me la mà. Vaig fer un crit estrident. Recordo que plorava i li deia que marxés, que no em toqués, que sortís de la meva vida. Tenia por. Havia sentit... no sé...  no el volia allà, mai més!
En Lenam no es va moure.
-No volia fer-te mal. No volia espantar-te. No sé què em passa. Quan estic amb tu, em sento diferent. No ho puc evitar. He passat moltes nits pensant en els teus ulls. Desitjo estar al teu costat. Vull estar amb tu, fins el final. Ho necessito. Et necessito.
- Vés-te'n - no sé perquè ho vaig fer. No ho hauria d'haver dit mai. L'endemà, no va telefonar, ni l'altre, ni l'altre, ni l'altre. Els primers dies, em vaig entregar frenèticament al meu treball. Però no em podia concentrar. Després va ser les pastilles: en menjava a totes hores. "Et necessito...", m'havia dit. Què em passava? Jo també el necessitava? M'havia anul.lat. Era la seva presonera i no tenia cap via d'escapament. L'enyorava. El volia. El necessitava.
 

Vaig telefonar-lo una nit d'insomni. En Lena feia mala cara. Li vaig demanar que tornés.
- No
- Per què? - necessitava que tornés! Per què no em feia cas, què li passava?
- Ecrem, marxem d'aquí. No puc continuar d'aquesta manera. Hem de fugir, en algun lloc podem trobar la llibertat. A dalt, començaríem de nou...
- Començaríem què? -estava boig! No es pot sortir a dalt!
- La nostra amistat, la recerca de l'amor, la vida...
- És impossible.
- No, conec una sortida
Vaig apagar el multitele de cop. Volia oblidar les seves paraules, no podia ser cert el que em deia. D'on havia tret aquell idea impossible? Sabia, des de petita, que sortir a l'exterior significava desaparèixer per sempre. Però... i si es podia viure en aquell campanar enrunat? I si l'aire era net, com deia en Lenam? Era capaç de canviar la comoditat del multitele, de les pastilles d'algues, del llit anatòmic, de l'oxigenador... tot, per una mica d'aire net?
 

L'endemà al matí, vaig començar aviat la feina. Volia acabar ràpid per poder pensar amb tranquil.litat. En comprovar les desaparicions programades per aquella jornada, alguna cosa es va trencar dins meu. Només un número: 1405. Estava segura que aquell era el seu codi, era el número d'identificació d'en Lenam! No podia ser... Ho vaig confirmar a l'arxiu de codis. Allà ho deia clar: "Lenam. Passadís 53. Codi 1405". Era ell!
Tremolava com una fulla mentre esperava que en Lenam contestés el telèfon. No parava de donar-hi voltes: per què ell? Per què el feien desaparèixer? D'on havia sortit aquella ordre? Es va sorprendre, en veure'm.
- He canviat d'opinió. Vull escapar-me amb tu, ara mateix.
- Però... què passa? Per què ara sí i abans no?
- Espera'm, ara vinc.
Vaig ficar totes les pastilles que vaig arreplegar per casa en una bossa. Què més? Una muda de roba... la pantalla portàtil... tres càpsules d'oxígen... En Lenam va arribar de seguida. Em va mirar els ulls, sense dir res. Tots dos estàvem espantats. Després de tot, què hi devia haver, en realitat, allà fora? Ell no em va demanar perquè havia canviat d'opinió ni jo li vaig dir. Ràpidament, em va donar instruccions: "Quan obrim la comporta, surt a fora i corre tant com puguis. Gairebé instantàniament es dispara un protector de rajos invisibles que tanca hermèticament l'obertura. No em deixis la mà, passi el que passi".
La comporta era un forat al sostre d'un passadís sense sortida. En Lenam va manipular els commutadors d'obertura fins que es va sentir un clic seguit d'una sirena. Ara! En Lenam va saltar primer. En dècimes de segon, van passar pel meu cap els pensaments més estranys: "No. No el segueixis. On vas? Salta! Corre! El làser, recorda el protector de rajos. No em deixis la mà. Què hi ha a fora? Qui crida?".
En Lenam m'havia pujat pel forat, però ja era tard. Els rajos van formar una bòveda invisible que em va obligar a ajupir-me. Des d'aquella corassa inexistent, vaig girar els ulls cap en Lenam. Ens havíem deixat les mans i em cridava que marxés. La cara, els cabells, les cames, el pit... se li estaven arrugant. Es congelava. Els pulmons se li omplien de gasos enverinats. Al fons,  un horitzó pla, fosc, silenciós, de mort. El cel era negre. Els ulls d'en Lenam també. I humits: mai no l'havia vist plorar i ara tampoc sabia si allò eren llàgrimes o reaccions químiques.
Jo també plorava, allà ajupida, mentre contemplava astorada la destrucció del meu amic, del meu company, del meu amor. Torna! Torna! Les meves paraules rebotaven contra la pantalla invisible que ens separava. Ell no deia res. Havia caigut, s'havia desplomat d'esquena a terra, i els seus ulls immòbils miraven el cel. El seu somni d'aire net l'havia destruit.

Llavors, vaig mirar avall. El passadís s'havia omplert de gent que jo no havia vist mai. Aquests eren els meus veïns? El crit estrident de la sirena feia més incomprensible el xiuxiueig dels curiosos. Em miraven amb por i ningú no se'm va acostar: temien que estigués contaminada. Em vaig tornar a girar cap al meu amic, plorant desesperadament, picant contra la corassa que em separava del seu cos. No recordo qui em va arrancar d'aquell forat negre i patètic.
Ara fa dues jornades. M'he reclòs a la meva vivenda i no vull treballar. És com si tingués el cap entelat per un núvol gris que no em deixa dormir, ni somiar, ni menjar, ni mirar el multitele, ni treballar, ni pensar, ni viure, ni morir. Res no m'importa, res no té sentit. L'oxigenador s'ha tornat a espatllar. Fa calor. Aquesta jornada, última de l'any 300, el multitele ha ordenat la meva desaparició.
 

Mercè Molist Ferrer
 

*** No tenia ni 20 anys