Gizel

Farem caure les banderes i al voltant tots somriuran i ni déu ni amo ni pàtria serà l'anarquia total cridava el predicador, tot aixecant les mans, perquè la noieta amb la guitarra i el petit fent de cantant inauguressin la que, se suposa, hauria de ser marxa honorífica del nou món que crearia l'home gras, blanc que fa fàstic, pressumptament el seu pare que volia expandir el negoci de menjar-se el coco dels infants.

L'acompanyaven encara les veus i la musiqueta, preciosa de guitarra espanyola, quan es va fixar en una parada d'ocells. Hi eren tots, en una exposició que semblava universal. Una gallina grossa pudent maldava per treure el bec entre les reixes. A les gàbies estretes estava prohibit volar i tothom cridava i pip i piu i grrrrro que semblava allò que en diuen el mercat de Calaf. En un racó, els peixos, que tenien més èxit que totes les aus, de colors en un cubell d'aigua com quan els acaben de pescar, però impossible, perquè eren peixos de colors. De colors. No n'hi ha al port brut i sutjat.

Un nen ros amb ulleres se'ls mirava, adelerat, mentre la mare en pagava, trinco-trinco, vés a saber quina bestiesa a un home normal, res per recordar-ne si no és el davantal.

Al seu costat, una amiga li anava explicant, entre la turba de so i color i gent que xoca, una història al.lucinant: un amic, que és paleta, va trobar-se un company, a la nit, arraulit en una trinxera d'obra, plorant. Diu que el jove deia que no suportava la feina, que aquell no era el seu treball, que el feia pel seu pare, que mai no havia volgut ser paleta, que necessitava una oportunitat. Quan l'amic de l'amiga li va demanar quin era el seu somni, l'altre, entre sanglots, va proclamar: "Jo vull ser bohemi".

Els ulls amunt, tot eren fulles dels arbres que pugen més amunt que la fressa i els cops de la gent intol.lerant. Blau el cel ben blau. I fulles verdes que es mouen. Pau.

A les nits, la ciutat es transformava i, sota el cel mai negre sinó brillant per mil llums que el feien ataronjat, vivien els Senyors de la Ciutat. Ja, je, ji, jo, ju, feia la vella tota ossos i cabells enteranyinats que seia, roba grisa i tan bruta, a la parada de l'autobus quan no en passa ni un. Jajajajaja es reia de tot i tothom, al costat d’una bossa de plàstic amb cartrons i joguines trobats. No lluny, una dona esparrecada, amb els cabells com un fregall, lletja de cara, que cridava que la Coca Cola eh mu mala pa las muelas i al plany acompanyava la boca, obertura de dent esqueixada, groguenca, aterrant. Tot era brut, carrers i cases, els arbres i el cel i les sabates i un llum, sempre endavant, que era el bar més proper pels noctàmbuls de cada vespre, pels que no sabien que avui era dimecres, un dia normal.

Ningú enlloc només els cotxes, esperits constants a la ciutat, amunt i avall, amb els llums com dos grans ulls. Passaven a onades, seguint el ritme dels semàfors, verd o vermell, com la gent que, de dia, també anava en manades que es podien temporitzar. A vegades, molt de tant en tant, s'escoltava entre el soroll el cant d'un ocell, veu d'animal que, si t'hi fixes, es barrejava amb el lladruc dels gossos presoners als balcons. I, escoltant encara més, distingies entre els arbres malalts les aus que s'havien escapat, els vistosos exòtics que aguantaven tant de fum i gent i fressa perquè el preu era la llibertat.

Dins les cases, oficines, dones amb trajo i mitges de princesa. El telèfon passa un fax, escolta el fil musical, és la impressora que no funciona i es col.lapsa la ciutat. Print. Print. Print! Però save sembla que no fa file i es bloqueja en un enter que no vol entrar. Pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip era el soroll del treball informatitzat. Corbates i mitjons de color negre, són tot homes però s'amaguen en Armani, són tot dones però es disfressen pel triomf intel.lectual. Són els sexes que s'ajunten per la productivitat. I el ring del telèfon. La ràdio que parla i s'explica. Deixeu-me estar sola! Deixeu-me soroll i paraules, imatges, coses que passen rabent i els símbols i pensament. Deixeu-me sola! Deixeu-me estar!

Somni: La torre esvelta del gratacels i boira per tot arreu que no deixaria veure la lluna plena si no fos que ella és més forta que els estels. Cares que criden i odien i s'exhibeixen en la lletjor i boniques que ploren i riuen. És cant però, més lluny, l'aroma d'aquell sofregit dels carrers, gent rabent, tot són crits i olors estranyes, la veu que es llença de dalt la torre i cau avall, al teu damunt, on ets posada xisclant un nom que no s'enten fins que, horror, despertes amb la boca oberta que crida: Gizel!

El nom trasbalsava però deixà de pensar-hi en la monotonia tot i que, de tant en tant, a l'autobús o passejant, sentia el nom de Gizel i aquell aroma que acompanyava el somni estrany. Gizel L'Aroma, d'herba i ginestes al dematí. Gizel la vida de solitud. Gizel meu àngel, blau de les nits en què intentava tornar a somiar-te. Gizel serà el nom d’una nit, quan les amigues surten de festa i caus en un bar vermellós, fum de tabac. La vella et mira des de penombres. Llegim-nos les mans!, criden les nenes. La bruixa, grassa, et mira els palmells i neix un llum quan diu: Heu trobat Gizel? I dic: Què vol dir aquest nom? Mutisme total, li brillen els ulls quan veu que no ho saps. Parleu vella dama o deixeu-me estar. Gizel és un mot que portes escrit, no demanis més perquè no sé més, trobaràs L'Aroma quan puguis marxar de vida no teva. Gizel és el nom que sentiràs si busques amb la força de qui se sap escollit per cap atzar.

I corres al llit perquè necessites saber què busca el subconscient. Gizel. M'escoltes. Només et vull trobar.

Va ser el gat qui li donà la segona pista, quan les nits de lluna fugia i tornava amarat d'energies que només tu podies copsar. On vas company de vida? Qui li donava la força que sentia compartida, quan al matí es despertava i se'l trobava assegut, la cua ben posada, expectant i ulls rodons que la miraven? Decidí seguir-lo quan intuí que es deixaria espiar. Van caminar una colla d'hores fins que arribaren a la falda de les muntanyes que apretaven la ciutat contra el mar. Era més cova que bauma el racó fosc on s'entaforava, deixant-se esgarrapar per esbarzeres, un cau negre com no és negre cap indret. Se sentia més enllà un concert de marramiaus. Poques passes i es va trobar rera una mena de pilar de roca dins la cova, plena de gats que maulaven, guiats per l'assentiment d'un gran mascle negre. Gats com tigres, blancs, marrons, de carrer i de piset, d'angora, de raça, cepats i ferms i petits famolencs amb les costelles marcades. Gats que criden i fan ron-ron. Gats que callen i s'ho miren. Ulls rodons. Tot ben negre i abismal a la cova que s'ensorra a la ciutat.

Fins que parla el meu amic i assenteix un gat blanc amb taques teula, fent un miau que et sona al nom que estàs somiant. Ha dit Gizel! Què voleu animals, què busqueu en aquesta dona perduda? I només l'enrenou d'això que penso és suficient per alertar els convocats, que es giren cap al pilar i surto corrent, cames ajudeu-me, plena de por. Fora, al carrer, al descampat. Aire fred i olor de neumàtic cremat. Perdut el nord. Avall, sempre avall, cap al mar, la salvació, l’escalfor dels humans. Avall al mar! L'Aroma, què és l'olor que estic buscant?

No hi vull tornar. No em convenceu, que em fa terror aquest camí de gats que parlen, bruixes de mans, somnis que pertorben la meva vida d'abans. No hi vull tornar. No vull saber què ve després perquè invocar tanta energia em farà mal. Com es possible que arribés a aquest estat? qui m'ha llançat tal encanteri? em torno boja? què és real? No hi vull tornar. No em convenceu. I què en puc treure de tantes feines per un mal nom que sona hebreu? on s'ha amagat el somni blau tan dolç i tou de quan dormia? Per què m'heu despertat?