FOREVER CYBER
 

Mercé Molist. Manlleu. 1969. Periodista freelance. Publica regularment en els diaris Avui i La
Vanguardia i a la revista Web. Membre del Grup de Periodistes Digitals. Reconeguda        internauta, la Mercé és una vertadera bomba digital, per l'alegria i la il.lustració de
centenars d'internautes. (presentació feta per En.red.ando)

De sobte, vaig ser expulsada de la matriu. El meu cos virtual -per dir-ne d'alguna manera-, adaptat a la presó cibernètica, va patir una sotragada
bestial que el va apartar, com si t'enrampessis, fent focs d'artifici, del ciberespai. Van desaparèixer les discussions, les campanyes a favor i en contra de Microsoft :), el navegar durant hores i més hores per un espai conegut... El tecnonúvol on vivia es va desintegrar i el meu cos va aparèixer, de cop, en una platja. Mirava el mar i enyorava en ell els germans i germanes del ciberespai, d'aquest món fet d'ones d'aigua que
s'exten fins l'horitzó i més enllà, a l'infinit.

Després del xoc, la re-introducció al món real,altra vegada proper, que se t'enganxa a la roba i la pell com una suor indesitjada. Havien desaparegut els cercles concèntrics, la geometria quadrada en espiral del ciberespai. Nous móns? Noves idees? Transhumanisme? Utopia? Oceania? Vida artificial? Ja res no existia. Només la vida de cada dia, tranquil.la, al poble. Cibercultura? Ai, ca!

Llavors, retornà el "Neuromàntic". De la ment, embotada, m'arribaren les imatges que m'havia suggerit aquest llibre, llegit feia anys, molt abans
que el pogués entendre. Ara l'entenia! Em sentia com el protagonista, que ha estat expulsat del ciberespai i es topa de nassos amb el món real. Un lloc brut, sòrdid, molt menys ràpid i precís que el virtual. Era la mateixa sensació. La indefinició dels límits, la interactivitat enganxifosa del parlar per parlar amb la gent de l'entorn, l'aire fresc dels vespres d'estiu, les postes de sol, la terra, la matèria, allà on la xarxa és per pescar peixos. Realment, un altre món.

Del ciberespai, no en tenia cap notícia a no ser algun article, de tant en tant, en algun diari, absolutament insubstancial per al meu afany. Jo
volia notícies de què estava passant a les comunitats, que bullien de gent i d'emocions i de dolç parlar intel.lectual, quan vaig marxar. Què
s'estava dient? Què s'estava muntant? Quines noves empentes sotragaven avui la revolució? Nous "bugs" a l'Explorer? Alguna clau de criptografia acabada de crackejar? Buscava amb ànsia les respostes. Però els diaris i la tele no em parlaven d'aquell meu món... No existia.

De mica en mica, mentre em recuperava i començava a passejar, vaig anar buscant per carrers i places senyals remots del cibermón. I els vaig trobar! Per primera vegada, em vaig adonar que al meu poble hi havia força botigues d'informàtica, que havien obert en el darrer any. Quan passava pel davant, em quedava mirant els aparadors. Les pantalles, els programes en
venda, els módems, els joysticks, teclats ergonòmics, ofertes d'impressores, accés a Internet per quatre peles... Me'ls quedava mirant
amb la mateixa coqueteria que si fos davant els aparadors de les botigues de roba. Sense cap interès per comprar però amb la voracitat als ulls de qui necessita urgentment el material en venda. Les botigues d'informàtica em semblaven portes de llum que menaven, directament, al meu enyoradíssim ciberespai. I així se'm representaven a la vista. Un llum blau, fred però calent de mil emocions perdudes. Llums oberts i incitants, en la foscor boirosa dels carrers del meu poble.

Avui, ja a la ciutat, la meva nova afició d'observadora i recercadora de botigues d'informàtica s'ha incrementat rotundament. Tant que, darrerament, cedeixo massa sovint a la temptació d'entrar-hi. Em quedo encantada amb
els dibuixets que surten a les pantalles, agafo algun fulletó de cursos i me'n vaig, contenta com un gínjol perquè sí, per fi, ja he tornat al
ciberespai! i les portes d'ahir són avui petits remansos on viuen amics a qui visitar. Les revistes van ser la meva primera dosi, que vaig xuclar amb
delit. Després va venir la re-introducció als grups de notícies. I les llargues hores de dissabte al vespre voltant per la web. Com un núvol conegut, em tornen a la memòria les imatges del Neuromàntic, netaddicte perdut que en farà mil i una per poder pujar aquí. Un cop l'has visitat, és
impossible oblidar la "nova llar de la ment", que va dir John Perry Barlow.

PS: Aquest passat estiu i per motius de salut, vaig fer unes llargues vacances al meu poble, on no tinc ordinador. Això que us explico és una
miqueta un intent de posar en lletra aquella sensació de desenganxar-te de la matriu cibernàutica, del gran cervell que formem entre tot@s. Em va semblar molt interessant, una cosa per ser estudiada. Sento que les paraules no hagin estat suficient per transmetre tot el que em va passar pel cap. Això és el que hi ha.
 

Estiu del 97 o 98, no recordo