Diuen que mai no és massa tard per tornar a començar:
paraules gastades que s'emporta el vent...
Seia en un racó. La mà amagada sota el cul. Tenia fred
i aquest era el lloc més calent del seu cos aterit per
l'airet malèvol d'una nit amb massa estels. Escoltava
sense ganes el riure de l'Andreu. I quin nom més
divertit per fer rimes! Andreu, el de la neu. Andreu,
apa aneu! Andreu, ets una guineu. Andreu, valga'm déu!
L'Andreu era el centre de la reunió, com sempre. Mai no
li havia agradat la gent i menys encara aquella. No
volia dissimular la seva repugnància, però tampoc no
podia deixar-lo sol. El local feia pudor de resclosit.
Cartons d'ous cobrien les parets i un plàstic deixava
entrar el fred per la finestra. Aquell color taronja de
quatre bombetes penjades de fils enteranyinats que
impregnava els racons li produia vòmits
mentals. El lloc més il.luminat era patrimoni de la
nevera. Quantes coses pot amagar una nevera! I quin
fred que hi feia, en aquell tuguri embrutit pel fum
etíl.lic d'un dissabte al vespre... Hi eren
tots: la Magda, en Joan, en Fèlix, l'Esther, la
Mireia, en Xevi, la Nuri, en Miquel. El local era el
seu món una mica antre perquè està de moda fugir
de
la riquesa. Esnobs. L'Andreu sempre era
el centre de les reunions. Com s'ho devia fer? Coneixia
tothom i, si no, s'afanyava a fer-se conèixer. Sempre
estava de bon humor, com un animalot d'aquells que
es passen la vida rient. Com s'ho feia?
Seia sense dir res. No volia espatllar-li la
festeta. Feia fred i només ella se n'adonava. Quan va
arribar l'extenuada claror del sol, van anar a dormir.
-Sempre que ens trobem amb la colla has de fer aquest
paper...?
-Ahir no estava d'humor.
-La Magda va demanar per tu. Ni tan sols no se't veia,
ajaguda en aquell racó. En Fèlix va agafar una bona
turca. Qui ho sap si encara està malament per allò de
la Glòria. Qui ho sap...
-Vaig veure en Joan, però estava massa atabalat treient
ampolles de la nevera, amunt i avall. Tots plegats vam
beure molt.
-I la coca estava boníssima...
Com els odiava aquells simpàtics nens rics. En
realitat, no eren ningú, només fills de senyors que es
podien permetre una vida una mica més folgada que els
altres. Empresaris de fabriquetes amb vint obrers,
botiguers que cada matí es llevaven a les set per obrir
la seva tenda on els amics dels amics anaven a comprar.
Moda inn. L'Andreu estava de merda fins el cul i no
semblava adonar-se de res. Se sentia diferent del grup.
Ell era més intel.ligent, més sensible, més intuitiu,
més maco...
-Vigila la Nuri, que se't vol lligar.
-Per favor, nena... -em deia "nena" quan se sentia
superior, quan volia protegir-me, perquè ell era
l'home, és clar. Mentre aquell mot que a mi em sonava
denigrant sortia dels seus llavis, aprofitava per fer
una mena de somriure que ell volia maquiavèlic,
acompanyat d'una fantàstica caiguda d'ulls, d'aquells
ulls tan negres que tenia.
Per què se sentia diferent? També la Magda se sentia
diferent! I la Nuri, i en Fèlix, i en Joan! Tothom se
sent diferent perquè cadascú viu la seva història
que
li sembla única, irrepetible, transcendental,
enigmàtica, genial... Som una massa informe de gent que
se sent diferent.
Quan era petita em mirava al mirall i plorava. Potser
em feia pena veure'm dins aquella cara primeta, tan
dolça, tan feliç. Com vaig arribar fins aquí?
És
difícil d'explicar. Diuen que tendim a l'aparellament.
I que anem amb la gent del nostre grup social i ens
ajuntem amb qui ens pertoca. I que perquè sigui legal
-dura lex!- ens casem, que és com fer una obra de
teatre però de veres. El meu somni sempre ha estat
parir una criatura.
Una escletxa de sol s'emmirallava al pòster d'en Lou
Reed. Es va llevar sense ganes, com cada matí. Mai no
li havia agradat, això de despertar-se -cada dia dormia
deu hores de mitjana. L'Andreu ja no hi era. Enganxat
al mirall, un paper groc: "T'estimo. Marxo a Portugal.
Et trucaré a les onze". Ni una flor. L'Andreu no havia
estat mai un romàntic. Cada setmana se la passava en
algun racó del món. Els negocis eren sagrats de dilluns
a divendres. A vegades em sentia una puta: ell em
mantenia i jo li feia bones feines el cap de setmana.
No va ser culpa seva, tot plegat. En Joan sempre li
havia anat al darrera, d'aquella manera. Mai no
n'havien parlat però estava segura que en Joan sempre
havia tingut ganes de repassar-se-la. Des de petits li
seguia els moviments. La coneixia d'una manera tan
omnipresent que a vegades tenia por d'ell. Li sabia
tots els secrets, les bajanades de l'adolescència, els
cors trencats i les fiblades intenses.
La va convidar a sopar. I després va venir la copa. I
les copes. I els nens pijos, que només prenen coca.
Tornant a casa el va veure. No. Li va semblar. El
conductor d'aquell cotxe negre tenia el mateix posat
segur, i la mirada era clavada, i els cabells tallats
com un casc sobre un cap petit i prim de galtes
enfonsades... No, no era ell. Va mirar pel retrovisor.
Dues ombres dins un cotxe negre que s'allunyava. No era
l'Andreu.
Ell no havia aprovat mai la seva febre
farmacològica. Res no la penjava tant ni la feia sentir
en aquell estat indescriptible, quan t'alliberes del
cos i ets tot ment. Les seves corbes perfectes li
semblaven una cuirassa terrible que l'obligava a ser,
a reaccionar, a caminar, a riure, a caminar,
a jugar, a sentir, a intimidar, a fer l'amor, a
pensar d'una manera determinada. Quan prenia qualsevol
droga se sentia lliure, amb el cap molt clar i fosc
dominada per pensaments i càbales i discussions mentals
i brots de telepatia. Les drogues legals o amb recepta
eren les seves preferides.
Tenia quatre farmàcies en nòmina. Al poble n'hi havia
cinc, però a la d'en Pòlit no hi podia anar. En Pòlit
era l'amic de la família de tota la vida. Quan va
passar aquell terrible sarampió, que encara alguna
tarda recordava la mare, en Pòlit va estar al peu del
canó, a l'alçada de les circumstàncies. Quan el
fetge
li feia figa, en plena adolescència, en Pòlit es
llevava cada dia a les set del matí per travessar el
poble i posar-li una injecció. Recordava aquelles
albades amb una barreja de por, enyorança i son. La
mare la despertava deu minuts abans del moment. Li
feia beure un suc de taronja que mai més no tindria
aquell gustet, entre amarg i dolç, i la portava al
menjador. La llum d'aquella immensa aranya del
sostre... Encara ara el tenia ficat al cervell. Aquest
era el gran record de la seva edat dels ocellets al
cap: la llum terrible de la làmpada del menjador. En
Pòlit sempre tenia paraules amables xiuxiuejant
d'entre aquells llavis prims. Quan li punxava el braç,
agafava un posat estrany, una cara indeterminada, com
si no sentís res. Potser a ell li feia l'efecte que
quan estàs fent mal a una persona has de posar aquesta
mena de cara. No la recordava bé, se li confonia amb
les expressions d'alguns homes que l'havien posseïda.
Fumava a poc a poc i de pressa. Agafava la cigarreta
sense esma però quan la tenia als llavis el cor
se li accelerava i la xuclava amb força per treure un
fum espès, d'aire contaminat i nicotina pura,
llençat amb fúria contra les flors. Cada rosa era
diferent de les altres. N'hi havia quinze, les havia
olorat una per una. Les fulletes de vellut -no, no! el
vellut és massa gruixut- es matxucaven vers un centre
inexistent. Res no era geomètric però totes feien el
mateix. El paper de celofan amb taques negres que
les embolicava, sobre el fons il.lusòriament
transparent, creava una ombra estranya, fantàstica,
a la paret del menjador, de conte de fades amb objectes
màgics que l'artista dibuixa envoltats d'unes
rodonetes, com si fos el "quid" de l'encís. Unes
floretes minúscules i blanques de mort donaven el toc
distingit al conjunt. No hi havia targeta al ram però
l'avís era clar: l'Andreu tornava l'endemà i, el més
important, demanava molta canya.
Es va mirallar en totes les postures possibles fins que
la dependenta va moure la cortina. Sí, li agradava molt
el brodat, i el color era perfecte, i quant devia
valer, i em sembla que me'l quedaré. Quan la va deixar
sola, es va tornar a mirar. El teixit subtilment
elàstic ressaltava el pocs centímetres de cintura.
L'esquena, la panxa i els pits es desdibuixaven
darrera unes fulles barroques brodades amb fils de
primesa trencadissa. Els mugrons -només i exactament
els mugrons- deixaven entreveure un toc vermell sota la
intersecció de dos pètals blancs. Se'ls va tocar,
provocant una rigidesa freda que va fer forta amb els
dits humits de saliva. El mirall li retornava les
cames bronzejades embotides en sedoses mitges
blanquíssimes Rochas París. Unes fines lligues de ras
tibaven el bocí de mitja que podien endrapar i formaven
un triangle perfecte a l'alçada de l'ingle: dos
triangles blancs que en creaven un al mig, el punt
central del qual era ocupat pel tanga, moníssim, brodat
de blanc com les princeses.
A l'Andreu, li va entusiasmar.
El dia del seu aniversari tocava viatge a Módena. Anna
de Codorniu, tres gambes a la planxa i Terenci Moix per
passar la tarda. A les onze, el telèfon la va felicitar
prometent-li un esplèndid obsequi per al dissabte. Però
no podia esperar i aquelles parets l'empresonaven sense
raó. Rimmel per ressaltar els ulls boirosos, una
gota de Channel lliscant coll avall i els cabells
enfurismats, va marxar a la ciutat.
La gent de la nit és freda com la lluna. A cada bar que
entrava, em venien més ganes de plorar. Quan sortíem,
amb l'Andreu, jo m'enrabiava perquè sempre anàvem als
mateixos llocs però quan podia fer la meva, també
acabava allà perquè no coneixia res ni ningú fora
d'aquell món de gent "Pretty woman". Tot i ser el dia
del meu aniversari, hi vaig tornar a caure. No es pot
dir que busqués res, ni tan sols pensava en l'Andreu.
Per això, quan el vaig veure al desè local on vaig
entrar, no creia l'evidència dels meus ulls. El cos no
existia i jo, la ment cega, sorda, muda, mirava el que
volien aquells més rodons que mai ulls verds. Módena!
Módena! Módena! em repetia. L'Andreu darrera el fum.
L'Andreu assegut a la barra, a tres mil.límetres d'una
dona. Una mà d'ungles vermelles sobre la cuixa de
l'Andreu. Llavis enganxats. Magnetisme (?). Em vaig
humitejar els llavis i, somnàmbula, els peus se
m'enduien per retornar-me a la nit.
Res no és premeditat. Les coses passen perquè sí.
M'ho
repetia una i altra vegada. M'ho havia estat dient tota
la vida. Si mai havia volgut preparar una cosa, i
assajava exactament les paraules, i sabia quins
gestos i expressions hi havia de posar, a l'hora de la
veritat em deixava endur pel meu estómac i havia
arribat a dir i fer coses imprudents. Quan començava
una relació, intentava moldejar-me per esdevenir
pur desig. Mesurava durant hores cada minut del meu
futur. Analitzava els moviments que havia de fer però
ni una sola vegada em va resultar. Sempre igual!
Acabava deixant-me endur i hi perdia contínuament.
Potser sense aquesta impetuositat hauria arribat molt
lluny, però el meu gran defecte es convertia en la
millor virtut davant els meus amants. Els agradava i jo
em deixava estimar. No pretenc que això sigui una
excusa només intento explicar què volia pensar aquella
nit, després d'haver-lo descobert amb una altra dona.
Quantes vegades ho devia haver fet? Quantes amants,
quantes nits trucant-me des del llit d'una amiga,
quantes mentides sense rubor?
El soroll de les gotes sobre el terra marró torrat
de la terrassa trencava el silenci de la cuineta polida
on el baf de l'olla escalfava l'aire. Plovia. L'Andreu
havia arribat amarat d'alegria. Em va abraçar per la
cintura i em va recórrer amb el dit el coll fins les
calcetes. Dins els txim-txim sobre arbres molls se
sentia la pluja calenta de la dutxa on l'Andreu es
treia de sobre la saliva d'uns llavis que no eren els
meus. Mai no he sabut fer ni una sopa però aquests
sobres de potinga instantània só una meravella per a
les mestresses de casa. Fins que no va bullir l'aigua,
vaig tenir temps de córrer a la meva farmaciola
particular i engrapar tot allò que fos diluïble en una
sopa de xampinyons. Ara mateix ho recordo molt
conscient, sense presses, amb serenitat impressionant.
Estimava aquell home que m'havia traït i, senzillament,
li preparava l'últim sopar.
L'Andreu se la va beure tota. Ella mai no havia pogut
suportar la sopa i en va tenir prou amb una amanida.
Després, el seu cos calent, perfumat, acabat de
rentar, la va sedduir literalment. Li va fer l'amor
sense llàgrimes als ulls. Se sentia una porca i li
volia demostrar. Això tornava boig l'Andreu i -per què
no?- a ella també. La son va arribar aviat. Feia anys
que no sabia què era allò del post-coit.
A les deu en punt tenia els peus a terra. Una lleugera
boirina endormiscava el sol i se sentia cantar els
ocells. A fora, alguna veïna mandrosa sortia a comprar
i el jardiner dels Comte feia estona que tallava
branques tot xiulant. L'Andreu era un gran afeccionat
al bricolage, li treia l'estrés, deia. Li va costar
penes i treballs arrossegar-lo del llit a la taula de
la cuina. Era ben fred. Amb la mateixa serra Black &
Decker amb què ell havia construit la caseta per al
hàmster, el va fer a trossos. Amb molta paciència i
paper de plata va embolicar els trossets del seu amor
i, cap a la nevera! Després va agafar l'escombra, la
fregona, un drap humit, l'ampolla de Tenn -amb
bioalcohol- i va fer dissabte de tota la casa. Tot era
tan normal... Havia acabat quan la va telefonar la
Magda. A dinar? Sí, ara mateix. No, l'Andreu encara no
havia arribat del seu darrer viatge, vès quina merda.
Mentre dinaven la Magda li va fotre un llarguíssim
rotlle de moral. Elles dues, tan amigues i tan
diferents. Havia de pensar en casar-se i assegurar-se
un futur, com havien fet ella i en Pere. Ara
estalviaven per comprar un piset. Li feia tanta
il.lusió sentir-se anomenar senyora Rafart i
tenir un nen pigat i fer el dinar i passar la baieta i
sortir amb les amigues i deixar de ser, d'una vegada,
la simple Magda Rodríguez... Se li va acudir a les
postres: què tal organitzar un sopar aprofitant que
l'Andreu no hi era? Amb les amigues, és clar: la Nuri,
la Glòria, la Magda, la Cesca, la Neus, la Montse...
Va posar cinc espelmes a la taula i tres ampolles de vi
rosat a refrescar. De primer, pica-pica. De segon, cap
de porc amb castanyes, per allò de donar-hi el toc
rústec que tan es porta. Va cuinar tota la tarda a foc
lent i amb molt de suc per estovar bé la carn. Havia
triat els trossets menys sospitosos i la resta la va
regalar a un gos, amic seu, vagabund. A les vuit van
arribar les amigues i les rebé amb dos petons, una
llarga xerrada social, xerès amb ametlles torrades i la
casa plena de rams. Mentre menjaven, se les va mirar
d'una en una: la Nuria, que s'hauria deixat tallar una
mà per un petó de l'Andreu, la Glòria, que li
va fer
una mamada en una festa de l'institut, la Magda, que li
telefonava per ajudar-lo a fer els deures, la Cesca,
que sempre li demanava un regalet quan tornava
dels seus viatges exòtics... Escoltava la conversa
d'aquella colla d'antropòfagues refinades
menjant-se el seu amor amb castanyes quan sense
voler, i per primera vegada, una llàgrima de sal li va
travessar la galta.
Mercè Molist.
Guanyadora del IV Premi de Contes ALAMBOR, presidit per Isabel-Clara
Simó. Octubre del 1991.